Mudances, mutacions i reconversions

Amb l’imminent inici de l’any (acadèmic) i sota el pes feixuc del dia a dia, davant la impossibilitat de fer-me monjo cartoixà (sóc massa gran, diuen) i veient que l’activitat al bloc decau i decaurà encara més, he optat per traslladar-me, no sé si com a llogater virtual o com a hoste incòmode, al bloc del Giorgio Grappa, Anotacions al marge. Després de tants anys compartint alegries i penes, és raonable pensar que aconseguirem, també, compartir un espai textual sense arribar a les mans.

El No n’hi ha dos iguals continuarà aquí, fent nosa o fent llàstima, no ho sé.

Ens veiem.

 

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Paternitat i maternitat

Biològicament, a cada nadó correspon un pare i una mare (deixant de banda les adopcions i els experiments de laboratori). Tanmateix, si feu un parell de cerques al Google, us trobeu que el mot paternitat us torna uns 291.000 resultats, mentre que maternitat us n’ofereix uns 888.000.

Decididament, la maternitat està sobrevalorada.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Centenars de poètes famèlics assalten el Mercat Central de València i persegueixen clients i botiguers a cop de poema

Aquest migdia he tingut la sort de recitar al Mercat Central de València dins del cicle d’accions poètiques anomenat Vociferio. La companyia (alguns dels poetes que m’han acompanyat, guiat o inspirat en els últims quinze anys) i el marc incomparable (un edifici modernista que la recent restauració ha deixat impecable) han convertit el dia en una autèntica festa. Gràcies pel privilegi, a tots; però especialment a Begonya Pozo, que ha tingut la deferència d’enrolar-me.

Com no podia ser d’altra manera, he començat llegint un poema del seu darrer treball, Poemes a la intempèrie, (XXX Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March):

HIVERN DE 1999

L’hivern de mil nou-cents noranta-nou
fou fred, com tots, però un xic més cruel.
Tant se val.
Les truites de faves i el pa torrat
són el perfum introbable del teu carrer
de sempre, el carrer de Cadis,
i la botiga del senyor Antoni
i les ensaïmades amb xocolata
del forn de Sant Valer, i les coques
de Sant Blai, i el pernil dolç de la carnisseria
del carrer de Sevilla o els gelats d’Ibi
de la cantonada.
Tot ha desaparegut. Tant se val.
Tant se val ara que les preguntes tenen resposta.
Que et veuré fer la comunió? Impossible.
Que et veuré acabar el batxillerat?
I la universitat?
I a poc a poc el mil·lenni xuclant-te
la sang. Tant se val.
I què et paguen per llegir poesia?
Incomprensible, com els mòbils o internet.
Tant se val.
Si bé ho mires, no res té sentit
perquè el temps s’aturà a Russafa
un hivern remot de mil nou-cents noranta-nou,
un hivern cruel i fred com tots.
Tant se val.

Després, i mentre gaudia d’una panoràmica inèdita del Mercat (recitàvem des d’un escenari una mica elevat, situat sota la cúpula central de l’edifici: la perspectiva de les paradetes que ens envoltaven, com un esclat de colors aromàtics i alimenticis, em desconcentrava, de tan atractiva), he castigat l’oïda del respectable amb dos poemes de collita pròpia, encara inèdits:

– I –

et perds pels revolts d’un cervell de pedra
a l’aigua incerta de la nit
d’un monstre

compareix
la mort sota la pròpia pell
sota la pròpia càrcer que
s’encongeix
a cada pas
estret estret estret

dos punts llunyans de llum
o nit
estels
i en el silenci de cada gra d’arena
que se t’escola pels ulls
endevines
un camí

– VI –

et mossegues la llengua

no vols callar res
no tens
ningú a qui callar
el teu silenci
no et queden silencis per callar

et mossegues la llengua
amb la ràbia d’un migdia de pols i de sol

no recordes ja ni el nom dels arbres

recordes
això sí
haver estat fet de fang
pastat
treballat
amarat
somiat

amb la ràbia d’una corretja entre les dents
amb la ràbia d’una sal amarga
la pesantor
d’uns ulls que a penes pots obrir

et mossegues la llengua buscant
una gota de sang que endur-te a la gola
un record d’humitat
que t’ajude a obrir uns llavis
més que closos
com el fang
com el teu fang
cuits

Demà, més: recitarem davant del MUVIM.

Publicat dins de Literatura, Poema, Poesia | 2 comentaris

Un cop més, estic pensant en abandonar la docència

El Departament d’Ensenyament ha enviat fa pocs dies un document a professors i mestres amb indicacions sobre les propostes d’activitats per a l’estiu que, en opinió d’alguna il·luminada (no, no estic emprant el femení genèric: és una sospita) hem de crear per als nostres alumnes. El document, d’onze pàgines, es pot descarregar des d’aquí (model ESO) i des d’aquí (model Primària), i és la mar de curiós.

Sí, ho han llegit bé: el Departament d’Ensenyament pretén que, en pocs dies, preparem exercicis d’estiu per als nostres alumnes; a més a més, aquestes activitats, els docents haurem «de concretar i individualitzar les que millor s’adaptin a les necessitats de cada noi o noia.» És a dir, res de menú ni de cafè per tothom: activitats a la carta. Fins ara, en molts centres era tradicional realitzar i proposar un dossier d’activitats, però sempre com una proposta que quedava en funció de la responsabilitat dels pares. Ara, les coses, van a més (a poc a poc, amb parsimònia, que ningú s’esveri fins que hagi entrat tota; la modificació, vull dir).

Podríem pensar que es tracta d’un exercici de bonisme desmesurat, digne dels progres més progres de la història de la progressia («Les vacances d’estiu són un temps per descansar de l’activitat escolar ordinària i per realitzar activitats de lleure que permetin els nois i noies desconnectar de la rutina i afrontar amb forces renovades el nou curs. Al mateix temps, el període estival també brinda una bona oportunitat per mantenir i reforçar competències bàsiques com la lectura o el raonament matemàtic, i per consolidar hàbits personals de treball i d’iniciativa personal»: la negreta dels nuvolets rosa és cosa meva) i de desconeixement absolut de la realitat dels centres públics catalans. No ens deixem enganyar, però: l’objectiu és requerir del professorat la realització d’una quantitat de feina que és, senzillament, impossible. Analitzem-ho una mica:

Les tasques proposades han de poder realitzar-se de manera autònoma per cada alumne/a. El centre educatiu ha de donar orientacions a les famílies perquè puguin col·laborar en el seguiment d’aquestes tasques.

És a dir:

  1. Ensenyament creu que els alumnes, que no han treballat sota l’estímul dels professors i sota la pressió dels pares (si tenen la sort de tenir pares responsables), treballaran de manera autònoma.
  2. Ensenyament pretén que, en menys de vint dies (el document ens va arribar l’onze de juny i els alumnes recolliran el butlletí de notes el 28, últim dia «realista» per donar-los aquests dossiers de treball), el docents realitzarem aquesta nova tasca.
  3. Ensenyament creu que els alumnes no es desfaran dels dossiers pel primer albelló en sortir del centre, i que arribaran intactes a casa.
  4. Ensenyament creu que els pares, en general, llegiran les orientacions (que els professors hauran de redactar).
  5. Ensenyament creu que els pares, en general, entendran aquestes orientacions.
  6. Ensenyament creu que els pares seguiran aquestes orientacions.

Els equips docents tenen la responsabilitat de definir les tasques a realitzar i de decidir quins alumnes han de fer les diverses activitats que es programin i amb quins objectius concrets i individualitzats.

És a dir:

  1. Ensenyament pretén que els docents catalans realitzem en tres setmanes el que l’equip de professors d’una editorial triga mesos en preparar.
  2. Ensenyament pretén que aquests dossiers estiguin personalitzats: no es tracta de fer UN dossier per als alumnes que han suspès (o que han aprovat pels pèls) les matemàtiques de 3r ESO, sinó que caldrà fer un dossier personalitzat per a cada un dels alumnes que es trobin en aquesta situació (si el professor és honest, com a mínim el 40% dels alumnes; un professor pot tenir fàcilment 150 alumnes per curs: estem parlant d’uns 60 dossiers individuals, sense exagerar; bé, moltes parts, potser la major part, seran comunes per tots; tanmateix, és irrealitzable en aquest termini).
  3. Ensenyament pretén que els docents realitzin aquestes tasques al mateix temps que acaben el curs amb normalitat: dissenyen, realitzen, corregeixen i avaluen les proves extraordinàries; conclouen les memòries del curs; realitzen les programacions del curs següent, etc.

Tota tasca que s’encomani a l’alumnat ha de ser valorada pel professorat passat l’estiu, i tant l’alumnat com les famílies han de rebre un retorn d’aquesta valoració.

És a dir, que, durant els primers dies de setembre, mentre acabem de preparar els detalls d’inici de curs (concloure les programacions, fer les programacions d’aula, programar activitats extraescolars i complementàries —qui en tingui humor o sigui suficientment imbècil), haurem de corregir uns dossiers que potser hagi realitzat el alumne (o el pare de l’alumne, o un germà, o un professor de repàs, o Rita la Cantaora), els haurem de valorar i haurem de generar una mena d’informe per enviar-lo als pares (alguns, fins i tot, el llegiran, no dic que no).

Els desoris, però, no acaben aquí:

És imprescindible que […] tant l’alumnat com les famílies rebin una informació prèvia explícita i detallada de les tasques, el seu propòsit, els passos a seguir en la seva realització, els criteris amb què es valoraran i la incidència, si escau, sobre la recuperació de matèries.

És a dir, Ensenyament pretén que, a més de del dossier individual, fem un manual d’ús individual per a cada família. En vint dies.

Es tracta, doncs, d’implicar activament l’alumnat i les famílies en el seguiment i valoració de l’aprenentatge dels estudiants, tot continuant i reforçant, si cal, els processos d’avaluació que el centre té establerts durant el curs.

Un altra dosi del bonisme més progre, això de la «implicamenta» (en quin món viuen, aquestes il·luminades?). I, a més, reflectir-ne els resultats en l’avaluació de l’alumne per al curs següent, si és que li calia recuperar la matèria (i aquesta és la pista clau per entendre què collons pretenen amb aquesta història).

També és important tenir en compte el paper que poden jugar les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en aquest sentit. L’alumne/a té la possibilitat de trametre aquestes tasques encomanades a través dels Campus Virtuals dels centres que en disposin.

És a dir:

  1. Ensenyament no vol dir quants centres disposen de Campus Virtuals, quants estan en funcionament, quants professors estan preparats per emprar-los amb eficàcia, quin és l’ús que en fan els alumnes; però, és clar, no es pot escriure cap document sobre ensenyament que esmenti les TIC.
  2. Ensenyament pretén que, durant l’estiu (espero que només durant el mes de juliol), els docents continuem fent docència com a tutors o professors a distància. Em pregunto si Ensenyament mantindrà obert el meu centre durant tot el mes de juliol, per les tardes, perquè, pels matins, estaré assistint a un curs de formació per a professors, i a casa no tinc Internet (per treballar, no, no en tinc: ni Internet, ni ordinador, ni llum elèctrica).

El document, amb un total d’onze pàgines, continua amb propostes (de moment, només són orientacions) del mateix estil. Podríem pensar que han estat redactades per algú que no té la més mínima idea de quantes hores de treball representaria si algú intentés portar-ho a terme (amb honestedat). Però, no, no n’és aquest l’objectiu: tot el muntatge està pensat per fer que els docents ens ho pensem molt bé a l’hora d’avaluar com a suspès un alumne. Per cada alumne suspès, un dossier d’activitat, més un manual d’instruccions per al dossier. Menys alumnes suspesos, menys dossiers i menys manuals d’instruccions. Menys alumnes suspesos, menys dossiers per corregir al setembre. Resultat? Menys alumnes suspesos, òbviament!

Sí, en resum, tot és una elaborada estratègia per pressionar els docents i acabar, eliminar, el fracàs escolar. En realitat, ens han fet una oferta que no podem rebutjar. Ni més ni menys.

Per la meva banda, en aquest moment estic dubtant entre donar l’aprovat general i demanar l’excedència; o continuar fent el que considero correcte i possible fins que em facin fora. La meva indignació ha arribat al màxim. Ja veuré.

Publicat dins de Educació, Ensenyament | 2 comentaris

Sobre la fiabilitat de les enciclopèdies

Sembla que la plana major de la Real Academia de la Historia ha decidit no corregir les entrades més polèmiques del nou Diccionario biográfico español. Si us hi fixeu, el darrer paràgraf de la presentació de l’obra diu:

Bajo la supervisión de las comisiones de académicoscoordinadas por el académico Quintín Aldea—, se seleccionan los personajes, se clasifican, se decide el autor más calificado, se asesora bibliográficamente al equipo de trabajo y se revisan los trabajos finales. […] La Real Academia de la Historia dispone, pues, de colaboradores calificados, de los medios materiales necesarios y de la técnica adecuada para el éxito de un proyecto que significará un notabilísimo avance para la “sociedad del conocimiento”.

Sembla, doncs, que la Real Academia de la Historia disposava d’un sistema per triar l’autor més qualificat per dirigir la biografia de cada personatge; tanmateix, sembla que han decidit que el més qualificat, en el cas del dictador (uix, perdó: autoritari) Franco, era un conegut franquista (Luis Suárez, president de la Hermandad del Valle de los Caídos). Si es va assessorar l’equip de treball, o bé no va fer gaire cas de les indicacions de la Real Academia (cosa que indicaria poca professionalitat), o bé les indicacions anaven en la mateixa direcció que els treballs de l’equip. I, finalment, si es va revisar aquesta biografia, faltaria saber amb quins criteris es va fer la revisió: potser només en van revisar l’ortografia.

El més greu és que 6’4 milions d’euros dels diners públics —dels impostos que paguem vostè i jo— han anat a parar a una obra de 50 volums (25 a punt d’enviar-se a les llibreries) firmada, suposadament, pels majors especialistes en cada personatge biografiat. El més greu és que amb  6’4 milions d’euros s’ha subvencionat una obra dedicada a l’apologia de la dictadura franquista.

O potser m’equivoco i el més greu és que l’edició en paper sortirà al carrer sense cap modificació (i sembla que tampoc hi haurà canvia en l’edició digital). O potser m’equivoco i el més greu és que ningú dimitirà (cal un tremp moral que no crec que tingui cap dels responsables de l’obra) ni serà cessat (les Reals Academies són organismes independents; quan els interessa, és clar).

O potser m’equivoco i el més greu és que la Real Academia s’ha quedat fora de la «societat del coneixement», i ni tan sols ho saben. La societat del coneixement fa temps que fa la seua via.

Hauria passat el mateix amb la Wikipedia?

Des que la Wikipedia va néixer, ha estat atacada i criticada pels «acadèmics» (no només els membres de les Reals Acadèmies, com la que s’ha vist involucrada en aquest escàndol, sinó un bona part del món universitari) per la facilitat amb què es podien manipular els seus articles —sobretot, amb personatges com Franco per part de persones o entitats afins o contraris a l’interessat.

I, si bé és cert que, en els primers moments, les manipulacions eren possibles, ben aviat, la comunitat wikipedista es va dotar de les eines necessàries per evitar-ho. I ara, per més que ho penso i ho repenso, arribo a la conclusió que aquestes coses ja no podrien passar en la Wikipedia. I si arribessin a passar, serien ràpidament i fàcilment corregides.

Una simple ullada a l’apartat de Política i normes, dins dels extensos i detallats manuals que en descriuen el funcionament, ens mostra com, a la Wikipedia, una situació similar ni tan sols hauria arribat a donar-se:

Objectivitat. Cal mantenir un punt de vista neutral en tots els articles. Si hi ha punts de vista diferents sobre un tema, s’han de representar tots d’una manera justa.

I, no, no sembla que l’objectivitat hagi estat respectada en el cas del Diccionario. D’altra banda, si algun editor de la Wikipedia no respectés la norma anterior, altres editors ho podrien corregir:

Tots som editors del projecte. Tothom pot editar articles d’altra gent per eliminar errors, ampliar-los o millorar-los, o be participar en les discussions per demanar aclariments, proposar idees, o criticar articles.

Perquè, i això és molt important, alguns articles especialment sensibles (com en el cas que ens ocupa) tenen l’edició restringida: només alguns administradors poden modificar-ne el text per evitar vandalismes (Les úniques atribucions extraordinàries dels administradors són la capacitat d’esborrar i blocar articles, i excloure actes o usuaris vandàlics.).

Però això no vol dir que aquests administradors puguin escriure el que els passi pel nas sense escoltar les opinions d’altres editors: hi ha un consell d’administradors que pot actuar si un administrador abusa del seu poder per imposar una visió manipuladora sobre un article.

Així, ho miro i ho remiro, i cada cop estic més convençut que un cas així no s’hauria donat en la Wikipedia (no en la Wikipedia actual); si s’hagués donat, s’hauria solucionat en poques hores, i, en qualsevol cas, no ens hagués costat 6’4 milions d’euros: avantatges de la cultura lliure.

Articles sobre el cas:

Publicat dins de Cultura lliure, Educació, Maniobres polítiques | 3 comentaris

El conte de la Bella Dorment i el titella Don Cachiporra

Intenti posar-se en situació: es troba vostè acampat en una plaça emblemàtica d’una emblemàtica ciutat en un estat presumptament democràtic. Vostè sap que el dret a la manifestació l’empara; però és conscient que la seva actitud és una emblemàtica tocada de collons per als manaires de torn, presumptament democràtics. Per això, tot i la tranquil·litat que regna en l’acampada, vostè té clar que, en un moment o en un altre, a algun manaire presumptament democràtic se li inflaran els collons (emblemàticament tocats) i apareixeran els cosos de seguretat de l’estat i, amb tota seguretat, la seva seguretat estarà molt poc assegurada.

Intenti posar-se en situació: una matinada, abans que soni el despertador, el desperta el soroll d’un helicòpter que sobrevola la plaça. De sobte, unes figures negres, amb el cap cobert per casc i visera i protegits (de què? de qui?) amb un escut, li diuen alguna cosa.

No ens pensàvem que ens caldria tornar a recordar la vinyeta més famosa de l'immortal Quino

Intenti posar-se en situació: abans de llevar-se per buidar la bufeta, abans de rentar-se la cara, abans de prendre’s un cafè, algú vestit de negre de cap a peus i armat gairebé com un cavaller medieval o com un legionari romà li diu que es llevi i que es llevi del mig.

Intenti posar-se en situació: qui, en les condicions descrites, pot arribar a creure que més de 400 agents (350 mossos antiavalots i una quantitat d’agents locals que el conseller Puig, en la seva intervenció d’ahir a la televisió, no es decidia a concretar) són allí «només» per fer neteja? qui, en les condicions descrites, pot creure que els helicòpters són eines per la neteja urbana? qui, en les condicions descrites, pot mantenir la calma i emprar només la resistència pacífica per defensar la posició?

Davant de totes aquestes circumstàncies, no queda sinó felicitar els acampats, la immensa majoria, que van quedar-se asseguts a terra, amb les mans enlaire, aguantant la pluja de cops que els administraven els mossos que, els vídeos ho mostren clarament, no duien escombres, sinó porres i altres armes de neteja molt més perilloses. Molt especialment, cal felicitar els acampats que s’esforçaven per calmar els que, sota la provocació i l’agressió continuada, anaven perdent la paciència.

Esperem que, després d’aquest malson, la Bella Dorment, la societat confiada i anestesiada, desperti i comprengui que no hi ha prínceps amables ni reis protectors, sinó esbirros d’un sistema corrupte on els polítics no passen de titella que s’aferra desesperadament a la corda que el fa ballar. Esperem que la Bella Dorment desperti i aprengui a defensar-se de Don Cachiporra.

Publicat dins de Maniobres polítiques | Deixa un comentari

Casserolada a Vilafranca del Penedès

20.58 hores
Vilafranca del Penedès
Plaça de la Vila

Una mena d’animació estranya recorra la plaça. No està ni buida ni plena; tanmateix, els vilafranquins semblen evitar la zona central, davant de l’Ajuntament, i es mouen pels laterals. Grups de quatre, de sis persones, passegen lentament o semblen fer temps en una cantonada. Alguns duen bosses o motxilles; tots semblen mirar-se els uns als altres de reüll, com esperant un senyal que no arriba.

Algú mira cap al rellotge de l’Ajuntament. La busca gran apunta al cel i, de sobte, algú camina cap al centre de la plaça. Es trenca l’encanteri que la mantenia buida i grups de persones, colpejant paelles i perols, fent sonar xiulets i maraques improvisades, l’omplen en un no-res. La casserolada ha començat.

La major part dels participants potser no sabrien dir qui l’ha convocada. Ahir, divendres, a mitja tarda van aparèixer un parell de piulades al Twitter: «dissabte, 21h, plaça de la Vila, casserolada», amb alguns signes incomprensibles més. De tota manera, no hi calia molt més: la premsa, la televisió, la ràdio, ja feia un parell de dies, o tres, que en parlaven: la indignació havia sortit de la xarxa el diumenge passat i havia pres el carrer.

A poc a poc, en mig d’un soroll cada cop més fort, joves de totes les edats, indignats des dels tres anys fins als, potser, vuitanta-tres, van confluint en la plaça de la Vila. En el mateix lloc on els castellers aixequen torres d’il·lusió gràcies a l’esforç i al treball en equip, una altra mena d’esforç i d’il·lusió aixeca l’esperança d’un canvi. Aviat som més de 300, potser 400, els indignats, i la casserolada prossegueix, i creix, i creix.

Passen el minuts; la gent se va sentint més tranquil·la, més relaxada. El nens comencen a jugar amunt i avall, o s’intercanvien l’instrument amb el pare, que acaba fent sonar el tambor de joguina mentre el nen, amb un somriure de felicitat, va fent bonys en el fons de la paella.

I passen els minuts: vuit, dotze, vint. El concert de percussió es manté ferm, la gent fa estona que intercanvia mirades i somriures i –ja sé que sonarà massa idíl·lic per ser real– persones que no es coneixien de res fa estona que parlen i s’expliquen per què són allà. Persones de totes les estètiques, joves i grans, nens i jubilats, rastes i cap-rapats, en mig de la petita tempesta de percussió casolana, van descobrint que, en el fons, tenen més coses en comú que aquella indignació general que els havia reunit.

La nit avança a poc a poc. Portem quaranta minuts de casserolada i els braços comencen a pesar. Els xiulets deixen la boca eixuta i comencen a pensar-se estratègies per a la propera (perquè tothom té clar que això és només el principi d’alguna cosa més gran): aquest durà una ampolla d’aigua; aquell canviarà el xiulet per un tambor de joguina o per unes maraques.

Sí, és cert: cap a tres quarts de deu, la plaça s’ha buidat una mica. Tanmateix, el soroll no disminueix, continua ferm, i el temps continua avançant. Alguna pancarta («Democràcia Real Ja!») ens recorda que, per tot arreu, altres ciutats comparteixen la mateixa música, la mateixa indignació. Potser aquí no arribem, en aquest moment, a les 400 persones, però sabem que, en realitat, som milers, centenars de milers d’indignats que reclamem un canvi.

El rellotge assenyala les deu i les més de dues-centes persones que han resistit fins el final acaben la casserolada amb un aplaudiment espontani. Tothom se sent content, satisfet, d’haver participat en aquesta expressió comuna sense, tanmateix, sotmetre’s a cap líder capriciós que l’orquestrés. Ningú no sap qui ha llençat la convocatòria; però això no té cap importància, perquè tots volíem estar allí, i, si no ho hagués fet u, hi hagués fet un altre: els temps estaven madurs.

Són les deu tocades i, a poc a poc, la gent va marxant. Algunes veus ho comenten: «demà, canviem la casserola pel vot». Sí, això és: els polítics sembla que ens han escoltat, però no està gens clar que ens hagin entès, ni molt menys que ens vulguin fer cas. Demà els s’ho explicarem d’una altra manera; i tantes com calgui, civilitzadament i en pau.

Publicat dins de Democràcia directa, NoLesVotes | Deixa un comentari

Les municipals del 12 d’abril de 1931

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 celebrades a Espanya estaven plantejades, de facto, com un plebiscit de la monarquia d’Alfons XIII. El resultat, quantitativament favorable a l’opció monàrquica però amb una victòria dels republicans a les grans ciutats, va ser interpretat com una pèrdua de confiança en la monarquia i el rei va renunciar i marxà d’Espanya dos dies després.

Viquipèdia.cat

Em sorprèn no haver trobat, durant les darreres setmanes, més comparacions entre les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i les que celebrarem demà. Autors amb més coneixement que jo sobre el tema (us confesso que el desconec amplament) podrien haver-nos il·lustrat sobre les coincidències i les diferències entre totes dues, i sobre la possibilitat, remota o plausible que fos, que les de demà poguessin portar-nos cap a la proclamació de la Tercera República espanyola, com aquelles ens van dur a la Segona.

Al·legoria de la República Espanyola, per Teodoro Andreu i Drase (1931)

Encara fa poques hores, s’apuntava aquesta possibilitat en el programa «la 10 noticias» (sembla que alguna pancarta a la Plaza del Sol reclamava aquest canvi) i una indignada Pilar Cernuda esclatava contra la inconstitucionalitat d’aquesta proposta. Probablement, la Cernuda ha oblidat que la Constitució espanyola disposa de mecanismes per ser modificada; fins i tot, alguns ja s’han aplicat (discretament) perquè aquest marc legislatiu pogués encaixar dins d’un altre més ample, el de la Unió Europea.

Tanmateix, demà no votarem per triar entre república o monarquia —tot arribarà: cal no perdre l’esperança—, sinó per qui governarà i administrarà les administracions locals i algunes autonomies. Cosa que, de pas, repercutirà, no sé ben bé com, en la substitució d’alguns senadors per alguns altres, detall que sol passar inadvertit per a la major part dels votants: no es tracta, doncs, d’unes eleccions sense importància.

I si aquelles eleccions de 1931 van poder ser interpretades com una mostra de la voluntat popular en favor de la república, i aquesta va ser proclamada dos dies després, les de demà bé podrien interpretar-se, en funció dels resultats, com un rebuig al sistema bipartidista que se’ns ha anat colat insidiosament; o com un rebuig a la partitocràcia que ha substituït la democràcia representativa; o com un rebuig a la incompetència dels polítics professionals que no estan sabent gestionar la crisi; o com un rebuig a la voracitat de la banca que ens ha clavat en aquesta crisi. O més coses que a vostès se’ls poden acudir.

El que està clar és que aquest rebuig s’haurà d’expressar a partir d’uns vots en un sentit o un altre: són massa anys que els polítics incompetents que ens desgovernen interpreten l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul en el sentit de «qui calla, atorga».

Sembla que una part de la societat ha despertat i està disposada a trencar amb la indiferència: si la participació demà, diumenge, supera substantivament l’habitual, podrem dir que alguna cosa ha canviat o està canviant, tot i que potser els resultats no siguin gaire diferents. Si no ens quedem a casa, si sortim al carrer i votem, i, sobretot, si donem una oportunitat als partits que encara no ens han decebut, podrem pensar que sí, que alguna cosa està canviant i que encara tenim dret a l’esperança.

Tant de bo que Islàndia, que ha fet fora els polítics habituals, que ha engarjolat els banquers i que està dotant-se d’una nova Constitució, es comenci a posar de moda.

Demà, tothom a votar.

Publicat dins de Democràcia directa, Maniobres polítiques, NoLesVotes | Deixa un comentari

Canvis en la llei electoral

A les acampades del 15M (que han estat prohibides per a la jornada de reflexió i per a la jornada electoral), es parla força de canvis en la llei electoral. Em sembla bé, els Pirates també ho demanem. Personalment, jo demano, per començar:

– substitució de la llei D’Hondt per la proporcionalitat directa (evitaria l’acumulació d’escons en els partits més forts, evitaria el bipartidisme que ens ha portat al desencant democràtic);
– democràcia directa: bé està (de moment) que siguin els diputats a fer les lleis; però, després de redactades, les ha d’aprovar el poble, tal i com passa a Suïssa (evitaríem molts casos de corrupció: és fàcil comprar mitja dotzena de diputats, però no és tan fàcil comprar tres o quatre milions de ciutadans);
– eliminació del Senat, que no ha funcionat mai com a cambra territorial (ni tan sols s’hi pot parlar català de forma normal i habitual), sinó com a cau de polítics prejubiltats;
– prohibició dels partits xenòfobs i racistes, ideologies que vulneren la Declaració Universal dels Drets Humans.

I, ja de pas (no forma part de la llei electoral, però, ja que hi som), podríem estalviar-nos les diputacions provincials, que són una manera de negar l’estat de les autonomies i aferrar-se al passat franquista.

Si ens estalviem el Senat i les Diputacions, de segur que acabem amb les retallades.

Qui vulgui alguna d’aquestes coses, ja sap: diumenge, res de votar als de sempre, res de votar als partits del segle passat.

Per la meva banda, com que no puc votar PIRATA.CAT al meu poble, votaré les CUP, que treballen de forma assembleària i apliquen els principis generals de la democràcia directa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tantes coses per dir

Ja fa dies que tinc tantes coses per dir i tan poc de temps per dir-les, que ho deixo córrer. Avui, però, faré un esforç en forma de llista:

I tantes coses més que podria afegir. Dissortadament, a final de curs, em falta temps per totes bandes i no puc sinó afegir: manifesteu-vos aquest diumenge per un canvi de sistema, no us quedeu a casa mirant la revolució per la tele.

Publicat dins de Calidoscopi, Democràcia directa, NoLesVotes | Deixa un comentari