Jo no volia escriure avui

Jo no volia escriure avui, volia deixar la inauguració d’aquest bloc per demà. Però, què hi farem? tinc el vici de llegir la premsa i m’he topat amb l’enèsim editorial d’El Periódico de Catalunya que, fins i tot avui, dia d’eleccions, carrega contra els partits encara extraparlamentaris. I, amb la casa a mitges (amb el bloc a mig dissenyar), em veig obligat a dir la meva.

L’editorial comença dirigint l’atenció del lector cap a la crisi i cap a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut; com que tots dos s’originen més enllà de les fronteres catalanes, és una bonica estratègia per passar per alt els casos de corrupció que ens estan sacsejant des de fa anys, per deixar en l’oblit l’oblit en què els polítics deixen el poble per períodes de quatre anys.

Hi estic d’acord quan afirma que els principals candidats a la presidència han fet una campanya discreta (gairebé silenciosa, diria jo, o, com a mínim, sense estridències) per tal de no esvalotar el galliner i mantenir l’avantatge (l’u) i perdre el menys possible (l’altre).

Però m’indigno en veure els arguments que empra en contra de l’abstenció: «la baixa participació afavoreix que penetrin al Parlament formacions poc representatives que desfigurin la voluntat popular». A veure, senyor editorialista: la formació del Parlament mai no reflectirà la voluntat popular perquè ja ve deformada per l’aplicació de la regla D’Hondt modificada (recordem que cal superar un 3% de vot respecte a la participació per obtenir representació parlamentària).

La desafecció envers la classe política, que es representarà amb l’abstenció, amb el vot en blanc i amb el vot a les forces encara extraparlamentàries, és una opció totalment vàlida i totalment democràtica, i si és tan alta com per afectar significativament la composició del parlament, caldrà recordar en primer lloc que aquesta haurà estat la voluntat dels catalans i, en segon, que només en són responsables els polítics que, ancorats en mentalitats del segle passat, no han sabut posar-se a l’alçada del que exigeixen els catalans del segle XXI.

No content amb això, l’editorialista ens amenaça amb una italianització de la política catalana tot i advertint que la presència de forces minoritàries acabarà convertit «la Cambra en el que abans se’n deia un Parlament a la italiana», amb tot de petites forces que han de pactar per aconseguir formar govern. Doncs, bé, per si algú no se n’ha adonat, Catalunya no és Itàlia; de fet, Catalunya no és (de moment) un estat.

Però l’editorialista està acceptant a priori (i fent que el lector ho accepti, però sense explicitar-ho en cap moment) que el governs nascuts de pactes entre diverses forces són pitjors (més febles? més poc eficaços? no ho diu…) que les dictadures democràticament elegides on un partit, amb majoria absoluta, fa i desfà sense escoltar la resta durant quatre anys (i, amb la democràcia representativa, sense ni tan sols escoltar a aquells que representa). I no oblidem que, amb l’aplicació de la regla d’Hondt, que un partit tingui majoria absoluta al Parlament no vol dir que hagi obtingut majoria absoluta en les eleccions; de fet, ni tan sols necessita majoria absoluta dels vots emesos, el que vol dir que els representants elegits per una fracció relativament petita de la població (un 25%? és factible) imposaran el seu criteri al conjunt de la societat.

Sincerament, mentre no s’imposi la democràcia directa, prefereixo que cap partit no obtingui la majoria absoluta: no me’n refio.

El Periódico de Catalunya, en aquest editorial, remata la feina que ha fet durant dues setmanes: com gairebé tots els mitjans de comunicació poderosos (i dic «gairebé» per cortesia, perquè no els segueixo tots i no voldria ser injust amb algun presumpte innocent), ha ignorat durant tota la campanya els partits extraparlamentaris que poden aportar alguna proposta seriosa. No s’ha privat, per cert, d’esbombar les postures més esperpèntiques i, tot seguit, al·ludir els altres, els que no han ensenyat ni cul ni mamella, per tal de posar-los tots en el mateix sac.

Per tot això i per moltes coses més, ara sortiré a votar per un Parlament més plural, més obert. I ho faré amb la il·lusió que no m’han sabut transmetre mai els polítics del segle passat. A desgrat de l’editorialista.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Eleccions al Parlament de Catalunya i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s