Sexe, mentides i accions irreflexives

Tant trepidant com la pel·lícula de Soderbergh, la setmana que encara no ha acabat ens deixa el primer acte del que, temo, no serà una comèdia, sinó quelcom de seriós, de molt seriós. Acostumats (i adoctrinats) per les pel·lícules d’espies de Holywood i narcotitzats per les seves paròdies humorístiques, correm el risc de deixar-nos entabanar per algunes veus manipuladores i acabar fent-nos unes rises amb les acusacions de violació que pesen sobre Julian Assange.

Perquè ara sí que tenim tots els ingredients: espies, governs corruptes, governs corruptors, missatges secrets, multinacionals que intenten dominar el món amb un ampli espectre d’activitats i un protagonista d’aspecte filmogràfic que apareix i desapareix i reapareix amb la mateixa facilitat que el famós agent eternament al servei de sa majestat britànica. I com que el poder sempre té en nòmina bons humoristes per llençar-los contra els adversaris, no és de sorprendre que els atacs jocosos contra Wikileaks i contra Assange ja es vagin combinant amb l’ofensiva als tribunals (acusacions ja rebutjades per un fiscal) i amb el boicot tecnològic (desaparició de les adreces que apunten als servidors de Wikileaks) i econòmic (bloqueig dels sistemes per fer-hi donacions).

S’afegeix al guió l’actuació de petits grups que, com a protesta, han tombat els servidors dels que s’han fet còmplices d’aquesta persecució: PayPal, MasterCard, Visa… I és que, en Internet, amb quatre idees bàsiques, una dotzena de voluntaris i alguns ordinadors atrotinats (no sóc qui per assegurar-ho, però sembla ser que no calen ni grans infraestructures ni coneixements d’alt nivell) es poden muntar uns saraus impressionants.

No hem d’oblidar, però, que no tots els actes de boicot són igualment acceptables, independentment de si la legislació s’ha actualitzat tant com per poder distingir entre els uns i els altres. Així, si proposar un enviament massiu de emails a un ministre pot interpretar-se com una simple coordinació del dret del ciutadà a demanar explicacions a les autoritats (una mena de manifestació virtual), i, per tant, perfectament legal, un atac DDOS contra els servidors del mateix ministeri representaria un ús maliciós dels sistemes informàtics: en el primer cas, s’intenta obtenir una resposta; en el segon, s’intenta produir un perjudici.

Els organitzadors d’aquests atacs haurien de reflexionar, doncs, sobre si, a més de cometre, possiblement, algun tipus de delicte, falta o crim sota algunes legislacions, no estaran perjudicant, i molt, Wikileaks i Julian Assange en projectar sobre aquests una imatge força negativa: les amenaces no desperten simpaties i els fan molt similars als adversaris que diuen combatre. A molts partidaris i defensors de la transparència i de les llibertats d’expressió i de premsa no ens fan gens de gràcies aquests atacs.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Wikileaks i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s