Entre l’honestedat i la cabroneria

Ahir, a través d’un apunt de l’Ángel Vázquez, vaig descobrir un article d’Alejo Vidal-Quadras sobre el tema obligat, Wikileaks. L’autor hi defensava la necessitat de la discreció, argument que se’m va desfer entre els dits en recordar-ne la definició: reserva en les accions i en les paraules de qui no fa sinó allò que convé fer ni diu sinó allò que convé dir.

Si hi pensem una mica, veurem que els primers en dir i en fer (sobretot, en fer) el que no convenia han estat els governants, els diplomàtics i els polítics de mig món (a l’altre mig, ja li tocarà el torn, que tot no es pot destapar en un dia). Han pressionat sobre els més febles per obtenir avantatges comercials en contra de la lliure competència; han pactat amb règims sospitosos (i, sovint, més que sospitosos) de cometre crims contra la humanitat; han fet i fan negocis amb governs que neguen qualsevol aventura democràtica als propis ciutadans. Però, segons Vidal-Quadras, la culpa de tot aquest enrenou no és d’aquesta colla de sapastres: la culpa és de Wikileaks, per fer-nos-ho saber.

Encara no m’havia recuperat de la sensació de llàstima i commiseració davant d’un raonament tan pueril, que entropesso amb una altra perla de saviesa d’aquelles de llibre d’autoajuda: «Esta verdad incuestionable [la necessitat de la discreció] es asimismo aplicable a las organizaciones de cualquier índole, incluyendo a los Estados.»[1] Mentida i guanyo: les persones necessitem mantenir una parcel·la de privacitat per garantir-nos l’equilibri emocional; en canvi, les organitzacions no tenen «equilibri emocional» en el mateix sentit que les persones, no corren aquest risc i, per tant, no necessiten de la discreció. De fet, la constitució espanyola prohibeix expressament les organitzacions secretes (article 22.5), entre altres coses perquè la societat no es pot fiar de qui vol actuar sense ser vist.

Però, aquí, són els mateixos governs els que volen actuar sense ser vists, cosa totalment oposada al que opinem en Pirates de Catalunya: els estats (els estats democràtics, que no sé si són els que el senyor Vidal-Quadras té en ment) han de poder ser controlats pels ciutadans fins a l’últim detall per tal d’evitar que el poder sigui utilitzat en contra del poble, de qui emana (com també ens recorda la mateixa constitució). En els documents publicats hem après el que ja sospitàvem: que els governants diuen una cosa i, després, en fan una altra, i per motius que sempre neguen tenir; aquest és el pecat que Wikileaks ha posat al descobert.

Com que l’article de marres no és mereix més atenció, acabo amb una altra perla de llibre d’autoajuda, però, en aquest cas, de la meva collita: «Si no dius mai mentides, poden pensar que ets honest. Si sempre dius la veritat, acabaran pensant que ets un cabró. Però, en el punt intermedi, no es troba la virtut de la discreció, sinó el pecat polític de la hipocresia.».


[1] Un dels millors professors que he tingut mai, Abelard Saragossà, ens advertia que si algú començava una argumentació afirmant que tal o qual cosa era «evident» o «inqüestionable», estava tractant d’ocultar que li era imprescindible per sostenir el que afirmava, però que era totalment incapaç de demostrar-la.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Maniobres polítiques i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Entre l’honestedat i la cabroneria

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Eiii, podries dedicar-te a escriure llibres d’autoajuda. Molt bona la perla de la teua collita.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s