El bilingüisme és mentida

Ahir va tornar a sonar el tema del bilingüisme, del suposat bilingüisme català; durant la sessió d’investidura, a les tertúlies informatives, com a resultat de la sentència del Tribunal Suprem. La tesi és la de sempre: Catalunya és un país bilingüe, i quan l’ús del català i del castellà s’hagin igualat, les mesures per potenciar l’ús del català hauran de deixar d’aplicar-se. Hi ha un petit inconvenient: no existeixen les societats bilingües, el bilingüisme no és l’estat natural de cap societat, els membres d’una societat només necessiten una llengua per comunicar-se, pensar, crear.

Sempre que s’arriba a una situació de bilingüisme és a través d’un procés de substitució lingüística (concepte bàsic de sociolingüística): en una comunitat, on es parla inicialment la llengua A, s’introdueix una altra, la llengua B, per alguna alteració en les forces del poder (invasió, colonització, adveniment d’una dinastia estrangera); en les primeres fases, la llengua B és parlada només per l’elit política (o econòmica, o militar) de nouvinguts; després, sectors cada cop més grans d’aborígens van emprant totes dues (mentre que la població de parlants de la llengua B augmenta per una immigració contínua). Les generacions següents poden arribar a abandonar la llengua A progressivament, fins que es completa la substitució i es parla només la llengua B en el territori.

AAAAAAAABBBBBBBBBBBBBBBBBBBBB
AAAAAAAAAAAABBBBBBBBBBBBBBBBB
AAAAAAAAAAAAAAAABBBBBBBBBBBBB
AAAAAAAAAAAAAAAAAAAABBBBBBBBB

La prova que la substitució lingüística és un procés la trobem en el fet que els parlants monolingües, que en les primeres fases parlen la llengua A, arriba un punt que canvien de color i només hi ha parlants monolingües de la llengua B, mentre que tots els parlen la llengua A són bilingües: això ens indica que que la llengua A ha esdevingut prescindible, que es pot viure en aquesta societat emprant només la llengua B, la llengua invasora.

Les estratègies que faciliten la substitució són diverses: coacció, prohibició, persecució, denigració, agressió. La més subtil consisteix en afirmar que el bilingüisme és la situació natural d’aquesta societat concreta: d’aquesta manera s’intenta narcotitzar els darrers grups de parlants de la llengua A i fer que vagin abandonant qualsevol mesura per assegurar-ne la supervivència.

La història està plena d’exemples de substitució: el llatí va imposar-se a la resta de llengües de la península ibèrica; l’àrab va substituir les incipients llengües preromàniques; el català va substituir l’àrab a la Catalunya Nova, al País Valencià i a les Balears. Si no volem que la història es repeteixi, si no volem que el castellà substitueixi definitivament el català, només tenim dues vies: aplicar mesures de protecció per al català de forma indefinida, o aplicar la mesura de protecció definitiva: la independència. La resta són collonades.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Maniobres polítiques, Sociolingüística i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s