Copes lliures de fum

Durant l’any que ens ha deixat, s’han popularitzat expressions de l’estil «no fan més que prohibir», «només saben governar amb prohibicions», i reconec que la queixa té el seu fonament i que els governs socialistes (de Rodríguez, de Montilla) han demostrat una certa inclinació prohibicionista. Tanmateix, hi ha prohibicions necessàries; sobretot, quan la gent demostra no tenir consciència del mal que fan a altra gent.

És una llàstima, però la gent s’ha tornat tan egoista que, al final, ha calgut que prohibir el tabac en llocs públics. Abans, però, de decidir-se, havien aprovat una llei del «no, però sí», condemnada, des del primer moment, a esdevenir un «campi qui pugui». De fet, era difícil trobar un bar o un restaurant on poder sopar o prendre unes copes sense acabar intoxicat com en una cambra de gas, o tornar a casa sense haver de ficar la roba en la rentadora perquè pudia a tabac. Aquella llei del «no, però sí» ha estat un cagar per mig cul i torcar-se amb mig confeti, amb les lògiques conseqüències: famílies amb nens petits dinant en la zona de fumadors, per exemple.

Ahir, finalment, vaig poder gaudir d’unes copes amb els amics en un local lliure de fum. El local estava força ple (per ser diumenge per la tarda). Nota curiosa: en tres hores, no vam observar ningú que sortís a fumar a la porta, desesperat; i això que la temperatura al carrer, força suau, no hagués dissuadit ningú que, realment, s’estigués fumant damunt.

Els alarmistes, que han anunciat gairebé la mort del sector de la restauració com a conseqüència d’aquesta llei tan saludable, s’han equivocat: ahir, cafeteries, bars, restaurants, continuaven plens. Personalment, de fet, tinc clar que encara els freqüentaré més que abans, ja que sovint ho evitava per la molèstia del fum. I moltes famílies responsables, que abans optaven per estalviar als fills el verí del tabac, pot ser que també ho facin (si la crisi els ho permet, és clar).

El que més m’ha preocupat, però, de tot l’enrenou que s’ha mogut amb la qüestió, ha esta veure com els fumadors (alguns, no tots) argumentaven equiparant llur dret a fumar a les llibertats fonamentals. Han arribat a parlar de pèrdua dels valors democràtics i coses igualment gruixudes: es veu que l’addicció al tabac, com totes les addiccions, afecta el sentit comú i el sentit de la realitat, no només els pulmons. Quan això passa, ho sento molt, els comportaments irresponsables (fumar en llocs públics tancats, conduir a 200 Km/h, jugar amb armes de foc en la via pública) s’han de prohibir. Llàstima que no es pugui prohibir també l’estupidesa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Legislació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s