La llibertat està de moda

 

En realitat, no sé si la llibertat està de moda, o si ho arribarà a estar. Dubto, però, que la circumstància «modal» sigui, en aquest cas, positiva: les modes passen.

El món occidental funciona així, amb modes, amb onades que sembla que van a endur-se tota la sorra de la platja, que sembla que l’hagin de deixar neta i polida i, per uns instants, així és. Però, al poc de temps, la platja torna a estar plena de deixalles i brutícia.

Les modes, inconstants, mogudes per interessos fàcilment identificables (per més que els disfressin d’actituds culturals, estètiques o ideològiques), omplen el buit espiritual d’un món occidental neopagà. No, no ens deixem emportar per l’optimisme: l’antic cristianisme europeu no ha estat substituït per cap mena d’ètica laica, digueu-li comunisme, sentit democràtic, justícia social, ecologisme o com més us agradi; almenys, no a gran escala. El neopaganisme occidental es diu «consumisme», d’aquí que el mot, neopaganisme, sigui doblement adient: no creiem en res i ens hi costa uns bons calers.

El neopaganisme consumista occidental s’alimenta d’aquesta manca d’oferta espiritual sòlida. Milers de productes de consum s’ofereixen cada dia als nostres ulls per distreure’ns de la buidor de l’esperit. Curiosament, no han estat dissenyats per satisfer cap necessitat concreta, sinó per incentivar la necessitat d’estímuls, de novetat. I, per respondre a aquesta necessitat, s’han de renovar contínuament: d’això s’encarreguen les modes.

Però la realitat no ens afecta en funció de com és, sinó en funció de com la percebem: no sentim les necessitats que tenim, sinó les que creiem tenir. Ara, al món àrab, potser a la Xina (la Gran Muralla de la Desinformació i de la Censura no ens permet veure què hi passa) i a altres llocs del món, la llibertat es veu i es viu com una necessitat: les persones no surten al carrer a arriscar la vida per diversió, per esbarjo. Només el sentiment d’aquesta necessitat ha fet caure les dictadures (ahir llegia «cleptocràcies» en un article d’Enric Hernàndez) de Tunísia i d’Egipte, només la desesperació fa trontollar el despotisme a Líbia, Marroc, Algèria, Bahrain, Iemen…

En canvi, a Europa (no goso generalitzar sobre el món occidental, no és tan uniforme com sembla), amb la panxa relativament plena, amb una població envellida, amb una joventut narcotitzada pel consumisme, els exercicis de democràcia residual cada quatre anys encara són suficients per a una gran part de la població. No, crec que no podem parlar, a Europa, de llibertat com a necessitat: en el millor dels casos, ara per ara, és una moda, i una moda sorollosa, però encara incipient i minoritària.

Per això mateix em semblen tan importants i tan positives iniciatives com les de NoLesVotes.com o Estado del Malestar. Independentment dels efectes que pugui obtenir a curt termini (eleccions locals i autonòmiques de maig del 2011), han engegat una campanya de reflexió i de debat com no havia vist des dels primers anys de la Transició.

El repte, ara, és evitar que la llibertat esdevingui moda: cal aconseguir que torni a ser un model: el model occidental.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Política internacional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s