La xarxa em recorda cada cop més al cau del Conill Blanc que perseguia l’Alícia: un cop hi has entrat, t’hi pots trobar qualsevol cosa. Això m’ha passat aquest cap de setmana, que, mentre cercava no-recordo-què, em vaig topar amb un concepte nou per a mi: edupunk. I, guaita, no només per a mi: sembla que només té tres anys, aquest mot.
La definició que recull The New York Times sobre el moviment edupunk és força engrescadora: «una forma d’ensenyar que evita les eines tradicionals, com els Powerpoint i la pissarra, i, en lloc d’això, té com a objectiu dur a l’aula una actitud de rebel·lia i l’esperit de fes-ho tu mateix de grups dels setanta com The Clash.»
Com a professor, sempre he pensat que, en el fons, la feina que ens té encomanada la societat —o els qui hi manen— és profundament contrària a la que hom podria suposar: en lloc de formar persones autosuficients, amb criteri, amb imaginació, amb capacitat per raonar, per argumentar i per contraargumentar, ens obliguen a passar a corre-cuita per un seguit inacabable de continguts que, dissortadament, no els faran més aptes per sobreviure en el món real, però, en canvi, els convertiran en carn de contracte precari, en víctima ideal d’hipoteques abusives, en consumidors compulsius si tenen la sort —no sé si bona o mala— de ser fills de família acomodada. No ho puc evitar, això m’indigna, i sospito que, en algun moment, fins i tot els meus alumnes s’adonen que em passa alguna cosa estranya.
Així, la idea de trencar els motlles, d’oblidar els rols de professor i alumnes, d’esbudellar el temari i de consensuar entre tots què ens interessa realment aprendre (atenció, he dit aprendre, no pas estudiar) i de cercar entre tots, activament, la manera de dur-ho a la pràctica, ho reconec, aquesta idea m’ha subjugat.
Ho sé, ho sé: no ho duré mai a terme entre les quatre parets de l’aula. Dissortadament. Tanmateix, somiar encara és gratis (sembla que la SGAE encara no ha trobat la manera que clavar-nos-hi un cànon) i potser trobaria alguna forma, lloc, col·lectiu o el que fos on realitzar aquest somni. Tot podria ser.
De moment, em queda la ficció i el record d’aquelles escenes on, en Harry Potter i els seus companys, reunint-se d’amagat a la Sala de les Necessitats, estudiaven i practicaven i aprenien Defensa Contra les Forces del Mal, al marge del programa oficial i de les nefastes lliçons de la Dolores Umbridge: si l’Exèrcit d’en Dumbledore no era una experiència edupunk, que baixi en Dumbledore en persona i m’ho expliqui!
[Fotografia d’stimpdawg sota llicència Creative Commons BY-NC-ND 2.0]
No n'hi ha dos iguals 
Edupunk………………….interessant…! per fi……..Endavant……..!
En això estem, en això estem! Fins que em faran fora de la fàbrica…