El somriure de la Consellera

Recordo un recull de contes del Woody Allen que es va traduir amb el títol de Com acabar d’un cop per sempre amb la cultura. Fa l’efecte que els nostres governants (Montilla, Mas) s’ho han pres a cor i trien els consellers d’educació més inspirats per fer aquesta feina. Si l’anterior, Ernest Maragall, va aprovar a cop de puny (per no dir de destral) una LCE que tots els docents coneixem sota el nom de Llei en Contra de l’Educació, sembla que l’actual consellera, Irene Rigau, encara s’estranya que no n’estem contents i potser s’està rumiant de fer-nos somriure a cop de decret (o d’ordre de Conselleria).
Com a mínim, és insultant i és una falta de respecte la frase que ens ha dedicat («en un moment de crisi com l’actual, els mestres han de valorar més l’estabilitat del seu lloc de feina»); fins i tot, es podria interpretar en el sentit de «us faré una oferta que no podreu rebutjar». A veure, senyora Consellera, si ens aclarim:
  • ningú no ens ha regalat aquesta feina, hem sacrificat la joventut per acabar uns estudis universitaris i per aprovar unes oposicions;
  • no tots els professors i mestres gaudeixen d’aquell privilegi que vostè presumeix: els anys de sacrifici no sempre es veuen recompensats amb l’estabilitat d’un lloc en l’administració pública;
  • tothom té dret a la feina, o això afirma un paràgraf de la Constitució espanyola que potser vostè no recorda;
  • la conselleria no posa els recursos imprescindibles per desenvolupar la nostra feina en condicions: aules en barracons, retallada en les substitucions per malaltia, ràtios d’alumnes per aula cada cop més altes, dotacions i infrastructures insuficients (aules, laboratoris, ordinadors, projectors), retallades en personal per a l’atenció a la diversitat;
  • sou rebaixat des de juny de l’any passat;
  • jubilació postposada en dos anys;
  • nul·la consideració social;
  • faltes de respecte i agressions a l’ordre del dia, per part dels alumnes i per part dels pares dels alumnes;
  • política educativa vacil·lant que introdueix canvis a cada curs, sovint durant el curs.
Somriure? Sí, miri, per fer classe, em posaré una màscara amb un somriure: si algú me’n diu algona cosa, diré que és per ordre seva. I serà veritat, perquè somriure quan es tenen motius per plorar és el mateix que dur una màscara.
V for vendetta
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Educació, Ensenyament, Maniobres polítiques, Treball i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El somriure de la Consellera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s