Líbia continua 2

Ahir, mentre escoltava el fill de Gaddafi que anunciava el fi de la resistència en 48 hores; mentre els governs europeus feien un pas endavant i dos passos enrere; mentre els comentaristes polítics explicaven que la inacció no es devia a la comunitat internacional, sinó a governs de països concrets que havien vetat qualsevol intervenció, em queia la cara de vergonya. Dissortadament, el meu sentiment de vergonya no salvarà cap vida.

Com tampoc salvarà cap vida que m’esforci en trobar un per què mitjanament lògic; tanmateix, ho he estat intentant, i encara m’he sentit més avergonyit.

Líbia hagués estat el tercer pas d’una revolució que, ves per on, ens volen fer creure que només afecta al Magreb, als països islàmics, als països àrabs. Però és mentida: la mateixa revolució s’està donant a Islàndia, la revolució silenciada, la revolució censurada. Com que la xarxa és com és, cada cop més europeus es van assabentant que a Islàndia, país europeu, estat occidental, el poble ha fotut una puntada al cul de banquers i de polítics, responsables de la crisi econòmica internacional. Tot i que no surt ni als telenotícies ni a la premsa, les notícies d’Islàndia van arribant i van calant. Aleshores, Líbia?

Líbia no és un cas silenciable, ja és massa tard. Si la revolució del poble triomfa, seran tres els dèspotes que hauran caigut. Curiosament, tres dèspotes que han comptat durant lustres amb el suport i la simpatia i la protecció d’occident, d’Europa. Si Gaddafi cau, serà el tercer dictador amic derrocat per la revolució del poble, un pas més en la carrera de pólvora que s’estén pel veïnat, que s’estén cap a Europa.

Curiosament, Tunísia, Egipte i Líbia mantenien una aparença democràtica sota la qual dominava un estat generalitzat de corrupció i de manca de llibertats. I, la veritat, no sé com estaran a la resta d’Europa, però, pel que fa a corrupció, el mapa que es va construint a NoLesVotes.com és molt eloqüent, i les llibertats ens les van retallant dia a dia (jubilació als 67, tancament de pàgines web sense que el jutge pugui decidir sobre el centre de la qüestió). És hora de deixar de banda el nostre orgull occidental: no estem tan malament com a Líbia, però Europa, Espanya, Catalanya, no ens enganyem, no són l’oasis de democràcia i de justícia social que vam somiar, els uns després de la Segona Guerra Mundial, els altres després de la mort natural del dictador Francisco Franco.

Així, doncs, per als governs europeus, donar suport als insurgents libis (o als de qualsevol altre país on el poble demani llibertat o democràcia o pa: és millor que no es facin il·lusions) és llençar pedres contra la pròpia teulada, és encoratjar moviments de revolta com NoLesVotes.com o com Estado del Malestar.

I pot ser per això han preferit deixar que Gaddafi massacri el poble libi: total, sempre és més barat controlar un dictador que comprar tot un parlament democràtic.

Quina vergonya.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Maniobres polítiques, Política internacional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s