La jubilació encara es podria endarrerir una mica més

L’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) es va despenjar ahir amb una notícia gens agradable: els endarreriments en l’edat de jubilació poden ser insuficients per cobrir el cost de les pensions. Sembla ser que vivim massa temps un cop jubilats; com que passar-nos pel passapuré quedaria lleig, en lloc de demanar-nos que ens morim abans, ens llencen la indirecta que ens tocarà treballar encara més anys.

Personalment, no em fa gens de gràcia la idea de treballar fins a la fi de les meves forces i, després, arrossegar-me en cadira de rodes miserablement els anys que em quedin patint, més que gaudint, de la jubilació. Sembla que el problema està en els 23 anys de vida que em quedarien si em jubilo als 67 (esperen que visqui fins als noranta?).

Bé, posem per cas, perquè l’estat no s’enfonsés pagant pensions, que l’esperança de vida òptima s’hagués de reduir als 20 anys PJ (post jubilació); és a dir, posem per cas que, vivint 20 anys després de jubilats, la balança s’equilibrés i el sistema de pensions fos sostenible. Doncs, en aquest cas, jo proposo que, de forma voluntària, qui estigui disposat a ser «retirat de la circulació» als 20 PJ, es pogués jubilar en el moment que ho desitgés a partir dels 60; i, naturalment, qui volgués seguir treballant fins als 67, no estigués sotmès a cap tipus de limitació «vital».

No, no és cap bajanada, penseu en els avantatges. A més de reduir la despesa en pensions a uns límits assumibles, com que els nostres jubilats serien més joves i més sans, es produiria un elevat estalvi en despeses mèdiques. D’altra banda, aquest jubilats en la flor de la vida, plens de vitalitat, en molts casos es presentarien voluntaris per a mil i una tasques socials, el què també seria un gran bé per a la societat, podrien dedicar més temps als nets i aquests pujarien sans i feliços (i més barats, mira tu, ja ens estalviaríem els parvularis).

Finalment, no crec que arribés a ser necessari donar els nostres cosos per a la fabricació del Soylent Green; però encara podríem fer un darrer servei a la societat convertint-nos en pinso per a porcs. Jo no m’ho pensaria gaire, m’hi apuntaria de cap. Total, això és el que em sento ara mateix, pinso per als polítics que cobraran magnífiques pensions a partir de quan els sembli bé, encara que no hagin solucionat ni un sol i minúscul problema en tota la vida.

Si et sents Soylent Green, #noelsvotis, #nolesvotes.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Maniobres polítiques, Treball. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s