Exemple de manipulació a Libertad Digital

La setmana passada, a Libertad Digital, César Vidal entrevistava a María Teresa Estevan Bolea, expresidenta del Consejo de Seguridad Nuclear. Els antecedents de la cadena i de l’entrevistador no presagiaven res de bo, i el currículum de l’entrevistada anunciava una postura pronuclear exercida al llarg de tota la seva vida professional. Tanmateix, com que havia trobat l’enllaç a través d’una amiga, i com que semblava que li havia cridat l’atenció algun fragment, em vaig decidir a veure-la.

Una introducció poc neutral

De bon començament, la introducció que en va fer el novel·lista em va confirmar les sospites i va marcar la pauta d’un discurs perfectament coordinat amb unes intencions ben clares: la culpa de tot la tenia un desastre natural que, en lloc d’originar un debat humanitari, s’havia desviat cap a l’«enèsim» debat nuclear.

Sí, es cert, les centrals nuclears japoneses van patir greus accidents causats per un terratrèmol extraordinari seguit per un tsunami no menys espectacular. Però els governs que van autoritzar la construcció d’aquelles centrals i el enginyers que les van dissenyar ja sabien que el Japó és zona sísmica, i que qualsevol costa en una zona sísmica està sota el risc dels tsunamis: no poden al·legar desconeixement.

Després, una crisi humanitària no té per què generar un debat (almenys, no en primera instància), sinó reaccions de suport i d’ajut. Aquestes reaccions sí que s’han donat des del primer moment: César Vidal manipula la informació quan afirma que el debat nuclear ha evitat el debat humanitari; debat que, en realitat, s’hauria de produir quan els efectes més devastadors de la catàstrofe s’hagin superat o pal·liat.

Però el que molesta a Vidal és que s’hagi reproduït el debat nuclear, un debat que fa esporuguir els liberals i tots aquells que necessiten una producció continuada d’energia barata (o aparentment barata) per alimentar unes produccions que, sovint, el mercat no pot consumir o que, directament, no necessita. I per fer-nos empassar que el debat és innecessari i inoportú, emprarà recursos (simplons) com ara qualificar-lo de «el enésimo debate» o emprar expressions pejoratives de l’estil de «ahí hemos llegado».

La introducció continua amb l’exposició dels tímids avenços en matèria nuclear dels governs del PP (vaja, resulta que el PP no és tan pronuclear com voldria el senyor Vidal) i dels retrocessos accelerats sota els governs socialistes que, diu, «no es para sentirse tranquilos». I està bé que ho digui perquè, així, el públic no es pensarà que està assistint a una entrevista imparcial, neutra, que intenta acostar-se a la veritat: tal i com sospitava, l’entrevistador no és imparcial, però és que ni tan sols intenta aparentar-ho (a quina mena de públic estarà acostumat? ah, sí, a un públic que tampoc té cap interès en descobrir la veritat ni en ser imparcial).

Ara bé, el punt culminat de César Vidal arriba quan presenta l’entrevistada com la persona que podrà parlar «con conocimiento de causa, con sensatez, con cordura, sobre el tema de la energía nuclear y sobre lo que está sucediendo en estos momentos en Japón»: bé està ponderar els coneixements de la persona entrevistada («con conocimiento de causa»); però en adjudicar-li sensatesa i cordura, s’està insinuant que qui no en comparteixi l’opinió és un insensat i, a més a més, està boig.

Una entrevista que comença pel final

L’entrevista pròpiament dita és un exemple de llibre de com no s’ha de fer una entrevista expositiva. D’entrada, comença pel final, per les conclusions: «Con la que está cayendo ahora en Japón, ¿la consecuencia lógica sería pensar que tenemos que ir hacia el final de las centrales nucleares? ¿o la conclusión lógica es pensar que las centrales nucleares están aguantando muy bien la prueba?»

Qualsevol graduat en ESO sap que un text expositiu comença amb una introducció, després ve el desenvolupament i, al final del tot, apareixen les conclusions. Vidal, que ho sap perfectament però que no té la més mínima intenció de fer una entrevista neutra, tria una de les opcions més habituals en els articles d’opinió: exposa en primer lloc la seva tesi disfressada de conseqüències (fa la pregunta justa perquè l’entrevistada li faci aquesta feina) i, després, anirà ajustant «l’exposició dels fets» fins que li quadrin. A més a més, ja des del primer moment planteja la dicotomia «centrals, sí; centrals, no», que després anirà desenvolupant amb l’estratègia del pal (centrals, no) i la pastanaga (centrals, sí) a cada pas.

La resposta de l’entrevistada està al nivell de la pregunta: «las centrales nucleares están aguantando muy bien esta prueba nunca imaginable».

A veure, senyora: tres reactors nuclears caient-se a trossos, operaris i militars llençant-hi aigua per refredar-los en torns de cinc minuts per evitar una exposició excessiva, sense saber si l’aigua cau on toca ni si fa l’efecte que es busca, un radi de trenta quilòmetres d’evacuació, milers de persones fora de llurs cases i sense saber si podran tornar-hi algun dia. Si aquest és el seu concepte d’aguantar bé…

I, la veritat, quina poca imaginació que té aquesta senyora: no coneix res sobre els sismes ni la dinàmica de plaques? no coneix l’historial de terratrèmols del Japó? no sap interpretar un mapa i veure que les centrals es trobaven en la costa, a l’abast de qualsevol tsunami?

Fins aquí, la primera dosi de pastanaga radioactiva; ara, ens comença a ensenyar el pal: «es necesaria una energía de base: o la hacemos con nuclear o la hacemos con gas, ciclos combinados, o la hacemos con carbón.» Mmmm… Per què no ha esmentat cap de les renovables?

«Todos apoyamos las renovables.» Ah! veus? ara les esmenta; però per quedar bé, perquè és políticament incorrecte dir el contrari. La paraula justa és «hipocresia». I tot seguit afegeix que «pero las renovables no pueden funcionar sin estas energías de base.»

Què vol dir aquesta amb frase? Les energies renovables funcionen, amb major o amb menor rendiment; fer que siguin més productives és qüestió d’investigació; fer que arribin a cobrir el 100% de les necessitats, és qüestió d’inversió, i això depèn, sobretot, dels governs, perquè l’empresa privada no és amiga d’investigar i d’arriscar-se, prefereixen excavar més fons abans que investigar energies alternatives. Prefereixen mantenir models d’explotació que els produeixen un rendiment econòmic conegut i controlat (controlat per ells, és clar).

Finalment, i estem encara en la primera pregunta de l’entrevista, comença a moure el pal: «¿Está el mundo actual dispuesto a vivir sin electricidad?»
No ha trigat gaire en fer xantatge encobert a tota la família: a la mestressa de casa, que es planteja com viuria sense el llavaplats i sense la rentadora; al nen de papà, que es pregunta com seria viure sense l’iPod, sense la consola, sense el mòbil; al papà, que no pot imaginar com veuria el partit del diumenge sense electricitat. No li cal esmentar cada cas concret: la mestressa de casa, el nen de papà i el papà ja s’encarreguen de completar mentalment aquest discurs.

En realitat, la pregunta de César Vidal planteja una alternativa falsa: no es tracta de viure sense electricitat (no podríem, clar i ras), sinó d’aprendre a viure consumint menys electricitat. Es tracta de millorar l’eficiència energètica dels nostres aparells i de les nostres cases; però, també, d’acabar amb aquesta mentalitat de «consumir per consumir». Ara bé, a les multinacionals, que són realment qui governa el món, no els interessa acabar amb la cultura del consum: s’els acabarien els negocis, se’ls acabaria el poder.

Però, com que l’estratègia del pal i la pastanaga no sempre funciona (hi ha a qui no li agraden les pastanagues, què hi farem), la senyora Estevan recorre al recurs més barroer i reprovable quan diu que li sembla «muy frívolo lo que se ha hecho en las televisiones españolas […] porque ante un drama tan inmenso como estan viviendo los japoneses, de 70.000 niños acogidos que están buscando a sus familias […] ¿qué vemos en la televisión? cosa que a mí, me sorprende horrores; pues siempre hablando de centrales nucleares y ponen detrás una refinaria ardiendo»

Sí, molt frívol: donant imatges de caos i de supermercats buits, quan, en la major part del Japó hi ha calma (tensa, però calma) i queviures en les quantitats habituals en totes les botigues, quan gairebé tothom fa vida normal. Sort que hi ha el Twitter, el Facebook i els blocs dels europeus que viuen al Japó, perquè, si fos pels medis de comunicació tradicionals, encara ens haurien fet creure que Godzilla s’havia empassat aquests 70.000 nens per esmorzar.

I, mira, tu, ja ens han posat els pobres nens desvalguts, plorant i caient-los la moquita, al bell mig de la pantalla: xantatge emocional, repugnant i immoral xantatge emocional. I aquesta és la dona del «coneixement de causa, sensatesa i bon seny»? A veure, 70.000 nens «perduts, buscant les famílies» són 70.000 nens que han escapat al terratrèmol i al tsunami, són 70.000 bones notícies a mesura que els japonesos, que són el poble més organitzat del món, vagin reunint les famílies. El drama, l’autèntic drama, són els milers de morts i de desapareguts, de qualsevol edat, que no es podran tornar a reunir amb llurs famílies i que, tristament, no passaran de ser xifres fredes en un titular sensacionalista. Però, és clar, els 70.000 mil nens perduts quedaven millor per desviar-nos la mirada de les nuclears i, a més a més, fer-nos sentir culpables.

(Després, minut 16, torna al mateix xantatge sentimental per tancar-lo amb un «y nosotros, frívolamente, sin saber lo que decimos, hablando de las centrales nucleares»: es nota que era un paràgraf pactat.)

La resta de l’entrevista es limita a repetir aquestes quatre pautes: la catàstrofe és d’origen natural i imprevisible; les nuclears són segures («España va bien» em ve a la memòria); sense nuclears, tornarem poc menys que a les cavernes; i com som de dolents que no ens recordem de la catàstrofe humanitària. Personalment, trobo que només és certa una part del primer argument: el desencadenant de la catàstrofe és d’origen natural, però no imprevisible, de manera que governs i enginyers són responsables. La resta, o és mentida o està per demostrar.

Canvis de veu i gestos quan descriu problemes

També són molt curiosos els canvis de veu de l’entrevistada quan no té més remei que descriure alguna situació problemàtica en els reactors nuclears. Per exemple, quan descriu la descàrrega de vapor radioactiu per evitar que la pressió del reactor pugi en excés i el faci explotar:

«El agua tiene muchísimo calor, se convierte en vapor, va aumentando la presión; para aliviar la presión, hicieron un venteo; de poca entidad…»

En les tres últimes paraules («de poca entidad»), no només canvia la veu, també gesticula en un intent de llevar importància al fet. Però el problema és que l’oient, que no hi està familiaritzat, no capta que es tracta del vapor de l’aigua que està en contacte amb les beines de zirconi, dins de les quals hi ha urani, és a dir, aigua radioactiva, vapor amb una certa dosi de radiació.

El canvi de to s’estén a les paraules que segueixen: «porque, además, la radioactividad se difunde en la atmósfera y más junto al mar.»

A veure, senyora: una cosa és l’entitat major o menor de la descàrrega de gasos, i una altra és si es dissipa ràpidament o no, són conceptes independents, i vostè està emprant el segon per atenuar la gravetat de la descàrrega de vapor radioactiu.

I encara afegeix: «la mayor parte de la radioactividad va a ir a parar al mar.» Doncs, no em tranquil·litza gens. Ja sé que en la mar no hi ha ciutats, que la probabilitat de víctimes humanes a curt termini disminueix; però el mar ja està suficientment contaminat: no m’agrada la tonyina radioactiva.

Però, és clar, no hi havia més remei: «lo que hicieron fue que aquello no saltara, no explotara. Y en esa lucha están.» Per tant, el risc d’explosió sí que era i és, real. És a dir, que la crisi està lluny d’haver acabat. El risc d’explosió de la frase anterior encara existeix. I va i ho diu, i es queda tan panxa, i els teleespectadors feliciten l’emissora per donar tan bona informació fugint de l’alarmisme de les altres. La dosi de morfina ha fet el seu efecte.

El despropòsit…

Ara bé, un dels despropòsits més grans del programa, si no el major de tots, el comet César Vidal quan, als dotze minuts d’entrevista, formula la pregunta que, si hagués volgut ser mínimament neutral, hauria realitzat en primer lloc: «¿Qué es lo que ha pasado exactamente en Japón?»

Per aquí hauria d’haver començat, amb la descripció i explicació dels fets, que per això comptava amb la presència d’una reputada experta en la matèria. Després d’explicats els fets (que, per la seva naturalesa cientificotécnica, no són fàcils de comprendre, i menys encara llurs conseqüències), es podria haver passat a comentar les possibles repercussions socials, es podria haver entrat en el debat «nuclears, sí; nuclears, no».

Però, és clar, l’objectiu principal de l’entrevista, al que han dedicat els primers dotze minuts i sobre el que tornaran tot seguit, no era explicar què havia passat, sinó convèncer el públic que no havia passat res. I, d’altra banda, molt probablement el públic de Libertad Digital no té problemes en digerir un quart d’hora d’adoctrinament ideològic; però, això d’empassar-se una explicació de tres minuts sobre el funcionament de les centrals nuclears, sembla ser que supera llur capacitat intel·lectual.

… I la cirereta del pastís

Com dèiem, aquesta no era una entrevista expositiva, sinó d’opinió; un pamflet, en realitat. Un pamflet on, l’entrevistada, després de descriure l’estat de benestar com si aquest depengués de les centrals nuclears, acaba reconeixent que «… pero eso no tiene un riesgo cero, eso tiene un cierto riesgo; lo importante es si se asume o no se asume». Si acabés aquí, la cosa semblaria un exercici de realisme i, fins i tot, de democràcia, sobretot si ens deixessin triar si l’assumim o no; però continua amb un «y el que no lo asuma, pues, bueno, tendrà que irse a vivir a otro sitio, puede irse a África, por ejemplo, que no hay nucleares.»

És a dir, que la senyora està convençuda que la pilota és seva i que aquí es juga al que ella mani. Com en qualsevol règim feixista: qui no vulgui viure com mani el dèspota, que se’n vagi.

Suggeriment per als professors de periodisme

Com deia, l’entrevista és un magnífic material d’estudi per analitzar en la facultat de periodisme i mostrar com es fa una entrevista manipuladora. Serveix per mostrar, crec, els elements més destacats d’aquest «subgènere» periodístic:

  • un entrevistador amb prejudicis;
  • una entrevistada amb prestigi, però amb més prejudicis que l’entrevistador;
  • quatre idees bàsiques que es repeteixen i es reformulen a cada pregunta;
  • canvis en la veu de l’entrevistada (i gestos, com si volgués distreure l’atenció del públic) cada cop que ha de descriure un problema de les centrals nuclears, seguit d’expressions que tracten de minimitzar-ne l’impacte;
  • exageracions dels riscos de les energies alternatives (hidràulica) i minimització de la seva eficiència (solar, eòlica).

Tot això, sumat al despreci més absolut a qui s’atreveixi a dissentir («puede irse a África»), converteixen aquesta entrevista en una obra d’antologia.De galeria dels horrors, per a ser precisos.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Maniobres polítiques, NoLesVotes, Política internacional. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s