Experts en educància

Torno a l’institut després d’unes setmanes de permís i em trobo amb la primera sorpresa: per al curs actual, la retallada en el pressupost de centre és del 35%. Sumada a la del curs anterior, del 10%, resulta que en només dos cursos hem perdut el 45% del pressupost.

Estem parlant del pressupost ordinari, el que serveix per al manteniment de les instal·lacions i dels equipaments educatius: material de laboratori, guix, calefacció, llum, aigua, connexió a Internet (si no m’equivoco), llibres per a la biblioteca i els departaments, despeses d’oficina, despeses de departaments, fotocòpies…

En el cas del nostre centre, tot indica que tenim diners per a acabar el curs. Ara, pel que fa al curs vinent, caldrà augmentar la quota que aporten de les famílies. Estrictament parlant, sembla que això no alterarà la gratuïtat de l’ensenyament, tot i que ja no ho serà (o ho serà menys) el conjunt d’estris materials i de serveis accessoris que s’hi fan servir. Però el cost de tenir un professor dins de l’aula ensenyant (o intentant-ho) continuarà sense repercutir-se a les famílies: la gratuïtat de l’ensenyament es manté. El que ja no tinc tan clar és si això que fem és ensenyament o simple servei de guarderia; no sembla que li importi a ningú.

Després, però, em trobo amb la notícia de l’enèsim estudi sobre l’ensenyament, ja sabeu, d’aquells estudis fets per «experts» que no han vist un institut o una escola des que en van sortir, d’aquells que no han fet mai classe davant d’una trentena d’adolescents al llarg dels tres trimestres del curs. I la notícia (no he trobat encara l’informe i no sé desperdiciar el meu temps en llegir-lo) està plena de perles. Veiem-ne algunes.

La conclusió a què han arribat els «experts» és que, per millorar el sistema educatiu, cal personalitzar l’aprenentatge. Em ve al cap la correspondència entre Sèneca i Lucil·li, ja jubilat aquest, que estudiava pel gust d’aprendre; però sospito que no van per aquí els tirs.

Quines fórmules ens proposen? L’article de l’Avui n’esmenta algunes. Per exemple, «combinar, a la mateixa aula, el treball individual i en grup per diferenciar alumnes de més i menys capacitats.» Algú els haurà d’explicar als «experts» que això ja ho fem cinc dies a la setmana: treballs iguals per tothom, treballs per grups i treballs, en alguns casos, individualitzats. Algú els haurà d’explicar als «experts» que existeixen les Programacions Individualitzades (PI) que realitzem tant per als alumnes que tenen algun dictamen (una mena de certificat oficial sobre mancances o problemes per a l’aprenentatge) com per a aquells que el professor opina que ho necessiten encara que no tinguin el dictamen oficial. Està vist que les Programacions Individualitzades són com els abonaments de Metrobús i no existeixen.

Un dels «experts» explica que «es tracta de treballar junts però amb ritmes diferents». Algú li haurà d’aclarir que això ja ho fan els alumnes motu proprio; en tinc un que treballa a ritme zero; en tinc un altre que podria prescindir dels professors en la major part de les assignatures i, probablement, hi sortiria guanyant, perquè el professor, sovint, està massa ocupat amb els alumnes de ritme normal (entenent per normal el que tendeix a zero) i no pot dedicar-li l’atenció que necessita i que es mereix.

Un altra lluminària subratlla que adequar l’educació a les necessitats de cada alumne «és arribar a coneixements comuns per camins diferents.» Un altre «expert», doncs, que no ha sentit parlar dels PI; per no parlar del fet que, a classe, per fer que els alumnes assimilin un concepte, recorrem a moltes estratègies diferents, una darrere l’altra (algunes, fins i tot, una mica rocambolesques), amb l’esperança que la major part de la classe n’entengui almenys una.

Més eminències afirmen que cal vetllar perquè tot l’alumnat «tingui l’oportunitat d’accedir al coneixement i qui necessiti més suport, donar-li’n». Aquí començo a indignar-me, perquè la primera cosa que estan fent les nostres administracions (gairebé totes) és afavorir els sistemes tancats de transmissió del coneixement, les llicències tancades, la propietat intel·lectual, en lloc de defensar les llicències lliures (Creative Commons, programari lliure), els estàndards oberts (ogg, odt, ods…): com poden parlar d’accés al coneixement si estan posant-hi límits amb tots aquests sistemes?

I, pel que fa a donar més suport a qui ho necessiti: recorden la retallada del pressupost del centre? el 45% menys en dos anys? doncs jo no em crec que invertiran els estalvis en personal docent, de manera que ja m’explicaran d’on va sortir aquest suport extra. Atenció, «qui necessiti més suport» sempre és el de menor capacitat: si tenim algun alumne especialment intel·ligent (per no parlar ni dels genis ni dels superdotats, que no me n’he trobat mai cap), es morirà d’avorriment i suspendrà.

Sembla que l’informe recomana «l’adaptació metodològica i curricular a la diversitat de necessitats educatives a l’aula», cosa que em confirma que els «experts» no han escoltat parlar dels PI. Però també demana que els criteris d’avaluació s’adaptin «a les necessitats educatives diverses» de l’alumnat. Tradueixo per als profans: cal modificar els criteris d’avaluació perquè aprovin més alumnes; en terminologia clàssica, cal aprovar a partir del 4, del 3, del 2… Al final, combatre el fracàs escolar consisteix en disminuir la xifra de suspesos, no en millorar el procés d’aprenentatge, no en millorar el sistema.

Bé, com a mínim, això ho puc fer: puc fer que els criteris diguin que el 85% d’alumnes amb millor rendiment aprovaran. I tots contents, sobretot el 85% dels alumnes.

Anem a més, però. Lluís Font, secretari de polítiques educatives, explica que l’objectiu del pla contra el fracàs escolar té l’objectiu de «crear el context perquè cada alumne desenvolupi al màxim les seves capacitats.» Interpreto, doncs, que el sistema creat (o destruït) per l’anterior conseller, Ernest Maragall, no tenia aquest objectiu; i no hi puc estar més d’acord: l’objectiu de Maragall era reduir la despesa en educació a qualsevol cost. De fet, si el PSC hagués guanyat les eleccions, potser ja estaríem parlant descaradament de «privatització de la gestió de l’educació pública» com una manera de reduir despeses. Ara bé, ni em crec les paraules del secretari (fins que no me les demostri amb inversions), ni estic segur que no acabin privatitzant la gestió de l’educació pública (sempre he pensat que Maragall semblava de CiU).

Les bajanades dels «experts» no acaben aquí; la meva paciència, sí, i renuncio a comentar-les. Al final, resulta que Cantinflas tenia raó, el cacique don Margarito vol disposar d’un poble d’ignorants. Ho tenim magre, companys.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació, Ensenyament. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s