Amenaço tempesta

Amenaço tempesta i llenço anatema rere anatema sobre els beneïts (o beneits) progres que, fa anys, van aprovar un pla de socialització de llibres perquè algunes mares i pares (les dones fumen més) poguessin gastar en tabac el que estalvien en els llibres dels fills.

Perquè, per qui no ho sàpiga, un pla de socialització consisteix en el fet que els alumnes (més exactament, els pares dels alumnes) no compren els llibres amb què hauran d’estudiar al llarg del curs, sinó que els lloguen. Això vol dir que, en lloc pagar el preu nominal dels llibres, en paguen una part (diguem-ne el 40%) i, en acabar el curs, els tornen perquè altres alumnes, pagant-ne sempre la mateixa fracció, els facin servir un altre cop. Diguem-ne «ajudar a l’economia de les famílies», diguem-ne «fer un ús més ecològic dels llibres», diguem-ne… el que més us agradi.

I aquest és el punt on les ànimes innocents i pesseteres (ànimes de botiguer; dels promotors de la idea, més que no pas de les famílies, que, en general, no tenen tanta imaginació —però s’hi apunten de seguida) fan els ulls grossos com taronges i es freguen les mans pensant en quants calerons estalviaran en l’educació de la mainada. Bé, això de la mainada és, com tots sabem, una frase feta, perquè les famílies que rebien l’alta condecoració de família nombrosa de mans del «Generalísimo» només les podem trobar, ara, en els arxius del NODO. Tanmateix, en el fascinant i arriscat món de la pedagogia, res no és tan senzill com per ser mesurat amb pessetes o, si us heu modernitzat una mica, amb cèntims d’euro.

Els problemes d’aquests plans de socialització comencen… en començar el curs, ni més ni menys. D’entrada, transformen el llibre, que hauria de ser dipòsit de cultura i de coneixement, en un objecte de consum amb una vida útil de nou mesos. No m’he parat mai a calcular quina és la vida útil d’uns calçotets; però em sembla que, si teniu previst lluir-los en públic, no arribarà a tant (tot depèn, és clar, de la intensitat de la vostra vida amorosa o social). Amb aquests plans, queda, doncs, degradat el llibre a la categoria de «calçotet pedagògic».

En no sentir-se propietaris del llibre, els alumnes no hi estableixen cap vincle emocional; probablement, senten més afecte pel mòbil que per qualsevol de llurs llibres (eps! heu vist els mòbils de vuitena generació dels meus alumnes? la tarifa mensual deu superar en molt l’estalvi en llibres socialitzats; però, això sí, es veu que penjar al feisbuc els vídeos que fan, d’amagatotis, a classe té un gran valor educatiu).

Afegiu, a més a més, que, en aquesta societat consumista, els nens no poden sentir cap afecte per un llibre de segona mà («a saber qui l’ha fet servir!»). Si no aprecien ni els llibres nous…

I, és clar, com els han de tornar impol·luts en acabar el curs, no hi poden escriure ni dibuixar. Que ja m’està bé que no dibuixen corets de color vermell o rosa travessats per lànguides fletxes, i que no hi escriguin aquells versos immortals de «mi corazón palpita / como una patata frita» i similars. El problema, senyors i senyores, és que no poden tampoc subratllar-hi ni fer-hi anotacions al marge. Ah, el subratllat! Tècnica d’estudi bàsica i elemental, imprescindible per a una bona comprensió lectora i pas previ per a qualsevol esquema o resum mínimament potable!

I quan —ho direm de passada i sense ànim d’ofendre— he esmentat la possibilitat, per abordar les pràctiques de subratllat, de fer fotocòpies del llibre a càrrec de les ubèrrimes arques del centre (suposo que tothom capta la ironia), els manaires oficials han empal·lidit i han començat a llençar balons fora. Ara resulta, senyores i senyors, que això del subratllat és una mania meva, diuen, una cosa passada de moda i obsoleta davant del llibre digital. (I aquí és on les veus autoritzades s’han cobert de glòria en oblidar que, en un claustre anterior, no hi va haver cap vot en favor del llibre digital, només en contra o abstencions. Per emprar l’encanteri que ens va ensenyar el professor Remus Llopin: «Ridículus!»)

Vostès diran que això del pla de socialització s’haurà votat en el claustre. O que els departaments didàctics de cada matèria hi hauran dit la seva. Doncs, senyores i senyors, d’això, res de res: la decisió depèn únicament del Consell Escolar, organisme format per alguns professors, alguns pares o mares i alguns representats del personal no docent. És a dir, que podem comptar que el pes dels euros s’imposarà a qualsevol criteri pedagògic més o menys raonable o discutible, però sempre indiscutit (no hi ha hagut cap possibilitat de discussió, argumentació, raonament).

Ah! I, no s’ho perdin: el contracte amb l’empresa que ho gestiona (una respectable empresa estrangera: no els havia dit encara que l’AMPA no vol gestionar aquest bullit i que, per tant, serà «externalitzat»?) ens obligarà a emprar els mateixos llibres per un mínim de quatre anys.

Tot això neix, que quedi clar, perquè una colla de progres van decidir fa cosa de quatre o cinc anys que l’economia de les famílies (no ens enganyem: el consum de tabac) s’ha de salvar a costa de coses insignificants, com ara l’educació dels fills.

I tot això això per un estalvi d’uns 120 € a l’any, uns 10 € al mes, uns 2’5 € a la setmana. No arriba a 33 cèntims al dia, quantitat microscòpicament ridícula si la comparem amb el preu del cafè («Tengo una pregunta para usted, señor Presidente») o del tabac.

Arribats a aquest punt, se m’omplen els ulls de llàgrimes de veneració, admiració i respecte pel meu iaio que, modest ebenista durant la més fosca postguerra, en acabar la feina, repassava la fàbrica on treballava de dalt a baix cercant fustetes que, després, venia al forner, i tot perquè els tres fills (la filla, ma mare, inclosa) poguessin estudiar mentre volguessin. Fins i tot va abandonar la seva única afició per poder dedicar als fills el que, d’aquesta manera, estalviava en pólvora (en aquella època, ni tan sols es permetia el luxe de fumar).

I aquí em teniu, un cop més, llençant llamps i trons com un Júpiter de pacotilla, sense encertar-ne cap ni un en el cap dels autèntics (ir)responsables d’aquesta malifeta (el que ho van proposar fa uns anys; no sé qui fou ni ho vull saber). Llàstima em fan aquestes que criatures que no podran mai escriure el propi nom en la primera pàgina d’un llibre. I llàstima em fa la societat (i els presumptes educadors) que els estem portant per aquest camí de perdició.

Apa, me’n vaig a plorar una estona.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació, Ensenyament. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Amenaço tempesta

  1. Manoli Martin ha dit:

    No ploris Jordi… els diners son molt més poderosos que qualsevol fet cultural… Però ànims les coses canvien, de fet hi havem molts que estem fent possible aquest canvi.
    Hi ha un futur molt millor i el veurem més aviat de lo que ens pensem…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s