Casserolada a Vilafranca del Penedès

20.58 hores
Vilafranca del Penedès
Plaça de la Vila

Una mena d’animació estranya recorra la plaça. No està ni buida ni plena; tanmateix, els vilafranquins semblen evitar la zona central, davant de l’Ajuntament, i es mouen pels laterals. Grups de quatre, de sis persones, passegen lentament o semblen fer temps en una cantonada. Alguns duen bosses o motxilles; tots semblen mirar-se els uns als altres de reüll, com esperant un senyal que no arriba.

Algú mira cap al rellotge de l’Ajuntament. La busca gran apunta al cel i, de sobte, algú camina cap al centre de la plaça. Es trenca l’encanteri que la mantenia buida i grups de persones, colpejant paelles i perols, fent sonar xiulets i maraques improvisades, l’omplen en un no-res. La casserolada ha començat.

La major part dels participants potser no sabrien dir qui l’ha convocada. Ahir, divendres, a mitja tarda van aparèixer un parell de piulades al Twitter: «dissabte, 21h, plaça de la Vila, casserolada», amb alguns signes incomprensibles més. De tota manera, no hi calia molt més: la premsa, la televisió, la ràdio, ja feia un parell de dies, o tres, que en parlaven: la indignació havia sortit de la xarxa el diumenge passat i havia pres el carrer.

A poc a poc, en mig d’un soroll cada cop més fort, joves de totes les edats, indignats des dels tres anys fins als, potser, vuitanta-tres, van confluint en la plaça de la Vila. En el mateix lloc on els castellers aixequen torres d’il·lusió gràcies a l’esforç i al treball en equip, una altra mena d’esforç i d’il·lusió aixeca l’esperança d’un canvi. Aviat som més de 300, potser 400, els indignats, i la casserolada prossegueix, i creix, i creix.

Passen el minuts; la gent se va sentint més tranquil·la, més relaxada. El nens comencen a jugar amunt i avall, o s’intercanvien l’instrument amb el pare, que acaba fent sonar el tambor de joguina mentre el nen, amb un somriure de felicitat, va fent bonys en el fons de la paella.

I passen els minuts: vuit, dotze, vint. El concert de percussió es manté ferm, la gent fa estona que intercanvia mirades i somriures i –ja sé que sonarà massa idíl·lic per ser real– persones que no es coneixien de res fa estona que parlen i s’expliquen per què són allà. Persones de totes les estètiques, joves i grans, nens i jubilats, rastes i cap-rapats, en mig de la petita tempesta de percussió casolana, van descobrint que, en el fons, tenen més coses en comú que aquella indignació general que els havia reunit.

La nit avança a poc a poc. Portem quaranta minuts de casserolada i els braços comencen a pesar. Els xiulets deixen la boca eixuta i comencen a pensar-se estratègies per a la propera (perquè tothom té clar que això és només el principi d’alguna cosa més gran): aquest durà una ampolla d’aigua; aquell canviarà el xiulet per un tambor de joguina o per unes maraques.

Sí, és cert: cap a tres quarts de deu, la plaça s’ha buidat una mica. Tanmateix, el soroll no disminueix, continua ferm, i el temps continua avançant. Alguna pancarta («Democràcia Real Ja!») ens recorda que, per tot arreu, altres ciutats comparteixen la mateixa música, la mateixa indignació. Potser aquí no arribem, en aquest moment, a les 400 persones, però sabem que, en realitat, som milers, centenars de milers d’indignats que reclamem un canvi.

El rellotge assenyala les deu i les més de dues-centes persones que han resistit fins el final acaben la casserolada amb un aplaudiment espontani. Tothom se sent content, satisfet, d’haver participat en aquesta expressió comuna sense, tanmateix, sotmetre’s a cap líder capriciós que l’orquestrés. Ningú no sap qui ha llençat la convocatòria; però això no té cap importància, perquè tots volíem estar allí, i, si no ho hagués fet u, hi hagués fet un altre: els temps estaven madurs.

Són les deu tocades i, a poc a poc, la gent va marxant. Algunes veus ho comenten: «demà, canviem la casserola pel vot». Sí, això és: els polítics sembla que ens han escoltat, però no està gens clar que ens hagin entès, ni molt menys que ens vulguin fer cas. Demà els s’ho explicarem d’una altra manera; i tantes com calgui, civilitzadament i en pau.