Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 celebrades a Espanya estaven plantejades, de facto, com un plebiscit de la monarquia d’Alfons XIII. El resultat, quantitativament favorable a l’opció monàrquica però amb una victòria dels republicans a les grans ciutats, va ser interpretat com una pèrdua de confiança en la monarquia i el rei va renunciar i marxà d’Espanya dos dies després.
Em sorprèn no haver trobat, durant les darreres setmanes, més comparacions entre les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i les que celebrarem demà. Autors amb més coneixement que jo sobre el tema (us confesso que el desconec amplament) podrien haver-nos il·lustrat sobre les coincidències i les diferències entre totes dues, i sobre la possibilitat, remota o plausible que fos, que les de demà poguessin portar-nos cap a la proclamació de la Tercera República espanyola, com aquelles ens van dur a la Segona.
Al·legoria de la República Espanyola, per Teodoro Andreu i Drase (1931)
Encara fa poques hores, s’apuntava aquesta possibilitat en el programa «la 10 noticias» (sembla que alguna pancarta a la Plaza del Sol reclamava aquest canvi) i una indignada Pilar Cernuda esclatava contra la inconstitucionalitat d’aquesta proposta. Probablement, la Cernuda ha oblidat que la Constitució espanyola disposa de mecanismes per ser modificada; fins i tot, alguns ja s’han aplicat (discretament) perquè aquest marc legislatiu pogués encaixar dins d’un altre més ample, el de la Unió Europea.
Tanmateix, demà no votarem per triar entre república o monarquia —tot arribarà: cal no perdre l’esperança—, sinó per qui governarà i administrarà les administracions locals i algunes autonomies. Cosa que, de pas, repercutirà, no sé ben bé com, en la substitució d’alguns senadors per alguns altres, detall que sol passar inadvertit per a la major part dels votants: no es tracta, doncs, d’unes eleccions sense importància.
I si aquelles eleccions de 1931 van poder ser interpretades com una mostra de la voluntat popular en favor de la república, i aquesta va ser proclamada dos dies després, les de demà bé podrien interpretar-se, en funció dels resultats, com un rebuig al sistema bipartidista que se’ns ha anat colat insidiosament; o com un rebuig a la partitocràcia que ha substituït la democràcia representativa; o com un rebuig a la incompetència dels polítics professionals que no estan sabent gestionar la crisi; o com un rebuig a la voracitat de la banca que ens ha clavat en aquesta crisi. O més coses que a vostès se’ls poden acudir.
El que està clar és que aquest rebuig s’haurà d’expressar a partir d’uns vots en un sentit o un altre: són massa anys que els polítics incompetents que ens desgovernen interpreten l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul en el sentit de «qui calla, atorga».
Sembla que una part de la societat ha despertat i està disposada a trencar amb la indiferència: si la participació demà, diumenge, supera substantivament l’habitual, podrem dir que alguna cosa ha canviat o està canviant, tot i que potser els resultats no siguin gaire diferents. Si no ens quedem a casa, si sortim al carrer i votem, i, sobretot, si donem una oportunitat als partits que encara no ens han decebut, podrem pensar que sí, que alguna cosa està canviant i que encara tenim dret a l’esperança.
Tant de bo que Islàndia, que ha fet fora els polítics habituals, que ha engarjolat els banquers i que està dotant-se d’una nova Constitució, es comenci a posar de moda.
Demà, tothom a votar.
No n'hi ha dos iguals 