Un cop més, estic pensant en abandonar la docència

El Departament d’Ensenyament ha enviat fa pocs dies un document a professors i mestres amb indicacions sobre les propostes d’activitats per a l’estiu que, en opinió d’alguna il·luminada (no, no estic emprant el femení genèric: és una sospita) hem de crear per als nostres alumnes. El document, d’onze pàgines, es pot descarregar des d’aquí (model ESO) i des d’aquí (model Primària), i és la mar de curiós.

Sí, ho han llegit bé: el Departament d’Ensenyament pretén que, en pocs dies, preparem exercicis d’estiu per als nostres alumnes; a més a més, aquestes activitats, els docents haurem «de concretar i individualitzar les que millor s’adaptin a les necessitats de cada noi o noia.» És a dir, res de menú ni de cafè per tothom: activitats a la carta. Fins ara, en molts centres era tradicional realitzar i proposar un dossier d’activitats, però sempre com una proposta que quedava en funció de la responsabilitat dels pares. Ara, les coses, van a més (a poc a poc, amb parsimònia, que ningú s’esveri fins que hagi entrat tota; la modificació, vull dir).

Podríem pensar que es tracta d’un exercici de bonisme desmesurat, digne dels progres més progres de la història de la progressia («Les vacances d’estiu són un temps per descansar de l’activitat escolar ordinària i per realitzar activitats de lleure que permetin els nois i noies desconnectar de la rutina i afrontar amb forces renovades el nou curs. Al mateix temps, el període estival també brinda una bona oportunitat per mantenir i reforçar competències bàsiques com la lectura o el raonament matemàtic, i per consolidar hàbits personals de treball i d’iniciativa personal»: la negreta dels nuvolets rosa és cosa meva) i de desconeixement absolut de la realitat dels centres públics catalans. No ens deixem enganyar, però: l’objectiu és requerir del professorat la realització d’una quantitat de feina que és, senzillament, impossible. Analitzem-ho una mica:

Les tasques proposades han de poder realitzar-se de manera autònoma per cada alumne/a. El centre educatiu ha de donar orientacions a les famílies perquè puguin col·laborar en el seguiment d’aquestes tasques.

És a dir:

1. Ensenyament creu que els alumnes, que no han treballat sota l’estímul dels professors i sota la pressió dels pares (si tenen la sort de tenir pares responsables), treballaran de manera autònoma.
2. Ensenyament pretén que, en menys de vint dies (el document ens va arribar l’onze de juny i els alumnes recolliran el butlletí de notes el 28, últim dia «realista» per donar-los aquests dossiers de treball), el docents realitzarem aquesta nova tasca.
3. Ensenyament creu que els alumnes no es desfaran dels dossiers pel primer albelló en sortir del centre, i que arribaran intactes a casa.
4. Ensenyament creu que els pares, en general, llegiran les orientacions (que els professors hauran de redactar).
5. Ensenyament creu que els pares, en general, entendran aquestes orientacions.
6. Ensenyament creu que els pares seguiran aquestes orientacions.

Els equips docents tenen la responsabilitat de definir les tasques a realitzar i de decidir quins alumnes han de fer les diverses activitats que es programin i amb quins objectius concrets i individualitzats.

És a dir:

1. Ensenyament pretén que els docents catalans realitzem en tres setmanes el que l’equip de professors d’una editorial triga mesos en preparar.
2. Ensenyament pretén que aquests dossiers estiguin personalitzats: no es tracta de fer UN dossier per als alumnes que han suspès (o que han aprovat pels pèls) les matemàtiques de 3r ESO, sinó que caldrà fer un dossier personalitzat per a cada un dels alumnes que es trobin en aquesta situació (si el professor és honest, com a mínim el 40% dels alumnes; un professor pot tenir fàcilment 150 alumnes per curs: estem parlant d’uns 60 dossiers individuals, sense exagerar; bé, moltes parts, potser la major part, seran comunes per tots; tanmateix, és irrealitzable en aquest termini).
3. Ensenyament pretén que els docents realitzin aquestes tasques al mateix temps que acaben el curs amb normalitat: dissenyen, realitzen, corregeixen i avaluen les proves extraordinàries; conclouen les memòries del curs; realitzen les programacions del curs següent, etc.

Tota tasca que s’encomani a l’alumnat ha de ser valorada pel professorat passat l’estiu, i tant l’alumnat com les famílies han de rebre un retorn d’aquesta valoració.

És a dir, que, durant els primers dies de setembre, mentre acabem de preparar els detalls d’inici de curs (concloure les programacions, fer les programacions d’aula, programar activitats extraescolars i complementàries —qui en tingui humor o sigui suficientment imbècil), haurem de corregir uns dossiers que potser hagi realitzat el alumne (o el pare de l’alumne, o un germà, o un professor de repàs, o Rita la Cantaora), els haurem de valorar i haurem de generar una mena d’informe per enviar-lo als pares (alguns, fins i tot, el llegiran, no dic que no).

Els desoris, però, no acaben aquí:

És imprescindible que […] tant l’alumnat com les famílies rebin una informació prèvia explícita i detallada de les tasques, el seu propòsit, els passos a seguir en la seva realització, els criteris amb què es valoraran i la incidència, si escau, sobre la recuperació de matèries.

És a dir, Ensenyament pretén que, a més de del dossier individual, fem un manual d’ús individual per a cada família. En vint dies.

Es tracta, doncs, d’implicar activament l’alumnat i les famílies en el seguiment i valoració de l’aprenentatge dels estudiants, tot continuant i reforçant, si cal, els processos d’avaluació que el centre té establerts durant el curs.

Un altra dosi del bonisme més progre, això de la «implicamenta» (en quin món viuen, aquestes il·luminades?). I, a més, reflectir-ne els resultats en l’avaluació de l’alumne per al curs següent, si és que li calia recuperar la matèria (i aquesta és la pista clau per entendre què collons pretenen amb aquesta història).

També és important tenir en compte el paper que poden jugar les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en aquest sentit. L’alumne/a té la possibilitat de trametre aquestes tasques encomanades a través dels Campus Virtuals dels centres que en disposin.

És a dir:

1. Ensenyament no vol dir quants centres disposen de Campus Virtuals, quants estan en funcionament, quants professors estan preparats per emprar-los amb eficàcia, quin és l’ús que en fan els alumnes; però, és clar, no es pot escriure cap document sobre ensenyament que esmenti les TIC.
2. Ensenyament pretén que, durant l’estiu (espero que només durant el mes de juliol), els docents continuem fent docència com a tutors o professors a distància. Em pregunto si Ensenyament mantindrà obert el meu centre durant tot el mes de juliol, per les tardes, perquè, pels matins, estaré assistint a un curs de formació per a professors, i a casa no tinc Internet (per treballar, no, no en tinc: ni Internet, ni ordinador, ni llum elèctrica).

El document, amb un total d’onze pàgines, continua amb propostes (de moment, només són orientacions) del mateix estil. Podríem pensar que han estat redactades per algú que no té la més mínima idea de quantes hores de treball representaria si algú intentés portar-ho a terme (amb honestedat). Però, no, no n’és aquest l’objectiu: tot el muntatge està pensat per fer que els docents ens ho pensem molt bé a l’hora d’avaluar com a suspès un alumne. Per cada alumne suspès, un dossier d’activitat, més un manual d’instruccions per al dossier. Menys alumnes suspesos, menys dossiers i menys manuals d’instruccions. Menys alumnes suspesos, menys dossiers per corregir al setembre. Resultat? Menys alumnes suspesos, òbviament!

Sí, en resum, tot és una elaborada estratègia per pressionar els docents i acabar, eliminar, el fracàs escolar. En realitat, ens han fet una oferta que no podem rebutjar. Ni més ni menys.

Per la meva banda, en aquest moment estic dubtant entre donar l’aprovat general i demanar l’excedència; o continuar fent el que considero correcte i possible fins que em facin fora. La meva indignació ha arribat al màxim. Ja veuré.