Aquest migdia he tingut la sort de recitar al Mercat Central de València dins del cicle d’accions poètiques anomenat Vociferio. La companyia (alguns dels poetes que m’han acompanyat, guiat o inspirat en els últims quinze anys) i el marc incomparable (un edifici modernista que la recent restauració ha deixat impecable) han convertit el dia en una autèntica festa. Gràcies pel privilegi, a tots; però especialment a Begonya Pozo, que ha tingut la deferència d’enrolar-me.
Com no podia ser d’altra manera, he començat llegint un poema del seu darrer treball, Poemes a la intempèrie, (XXX Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March):
HIVERN DE 1999
L’hivern de mil nou-cents noranta-nou
fou fred, com tots, però un xic més cruel.
Tant se val.
Les truites de faves i el pa torrat
són el perfum introbable del teu carrer
de sempre, el carrer de Cadis,
i la botiga del senyor Antoni
i les ensaïmades amb xocolata
del forn de Sant Valer, i les coques
de Sant Blai, i el pernil dolç de la carnisseria
del carrer de Sevilla o els gelats d’Ibi
de la cantonada.
Tot ha desaparegut. Tant se val.
Tant se val ara que les preguntes tenen resposta.
Que et veuré fer la comunió? Impossible.
Que et veuré acabar el batxillerat?
I la universitat?
I a poc a poc el mil·lenni xuclant-te
la sang. Tant se val.
I què et paguen per llegir poesia?
Incomprensible, com els mòbils o internet.
Tant se val.
Si bé ho mires, no res té sentit
perquè el temps s’aturà a Russafa
un hivern remot de mil nou-cents noranta-nou,
un hivern cruel i fred com tots.
Tant se val.
Després, i mentre gaudia d’una panoràmica inèdita del Mercat (recitàvem des d’un escenari una mica elevat, situat sota la cúpula central de l’edifici: la perspectiva de les paradetes que ens envoltaven, com un esclat de colors aromàtics i alimenticis, em desconcentrava, de tan atractiva), he castigat l’oïda del respectable amb dos poemes de collita pròpia, encara inèdits:
– I –
et perds pels revolts d’un cervell de pedra
a l’aigua incerta de la nit
d’un monstre
compareix
la mort sota la pròpia pell
sota la pròpia càrcer que
s’encongeix
a cada pas
estret estret estret
dos punts llunyans de llum
o nit
estels
i en el silenci de cada gra d’arena
que se t’escola pels ulls
endevines
un camí
– VI –
et mossegues la llengua
no vols callar res
no tens
ningú a qui callar
el teu silenci
no et queden silencis per callar
et mossegues la llengua
amb la ràbia d’un migdia de pols i de sol
no recordes ja ni el nom dels arbres
recordes
això sí
haver estat fet de fang
pastat
treballat
amarat
somiat
amb la ràbia d’una corretja entre les dents
amb la ràbia d’una sal amarga
la pesantor
d’uns ulls que a penes pots obrir
et mossegues la llengua buscant
una gota de sang que endur-te a la gola
un record d’humitat
que t’ajude a obrir uns llavis
més que closos
com el fang
com el teu fang
cuits
Demà, més: recitarem davant del MUVIM.
No n'hi ha dos iguals 
Per a mi un plaer recitar al teu costat.
Un abraç
A veure quan repetim, Pau 😉