Amenaço tempesta

Amenaço tempesta i llenço anatema rere anatema sobre els beneïts (o beneits) progres que, fa anys, van aprovar un pla de socialització de llibres perquè algunes mares i pares (les dones fumen més) poguessin gastar en tabac el que estalvien en els llibres dels fills.

Perquè, per qui no ho sàpiga, un pla de socialització consisteix en el fet que els alumnes (més exactament, els pares dels alumnes) no compren els llibres amb què hauran d’estudiar al llarg del curs, sinó que els lloguen. Això vol dir que, en lloc pagar el preu nominal dels llibres, en paguen una part (diguem-ne el 40%) i, en acabar el curs, els tornen perquè altres alumnes, pagant-ne sempre la mateixa fracció, els facin servir un altre cop. Diguem-ne «ajudar a l’economia de les famílies», diguem-ne «fer un ús més ecològic dels llibres», diguem-ne… el que més us agradi.

I aquest és el punt on les ànimes innocents i pesseteres (ànimes de botiguer; dels promotors de la idea, més que no pas de les famílies, que, en general, no tenen tanta imaginació —però s’hi apunten de seguida) fan els ulls grossos com taronges i es freguen les mans pensant en quants calerons estalviaran en l’educació de la mainada. Bé, això de la mainada és, com tots sabem, una frase feta, perquè les famílies que rebien l’alta condecoració de família nombrosa de mans del «Generalísimo» només les podem trobar, ara, en els arxius del NODO. Tanmateix, en el fascinant i arriscat món de la pedagogia, res no és tan senzill com per ser mesurat amb pessetes o, si us heu modernitzat una mica, amb cèntims d’euro.

Els problemes d’aquests plans de socialització comencen… en començar el curs, ni més ni menys. D’entrada, transformen el llibre, que hauria de ser dipòsit de cultura i de coneixement, en un objecte de consum amb una vida útil de nou mesos. No m’he parat mai a calcular quina és la vida útil d’uns calçotets; però em sembla que, si teniu previst lluir-los en públic, no arribarà a tant (tot depèn, és clar, de la intensitat de la vostra vida amorosa o social). Amb aquests plans, queda, doncs, degradat el llibre a la categoria de «calçotet pedagògic».

En no sentir-se propietaris del llibre, els alumnes no hi estableixen cap vincle emocional; probablement, senten més afecte pel mòbil que per qualsevol de llurs llibres (eps! heu vist els mòbils de vuitena generació dels meus alumnes? la tarifa mensual deu superar en molt l’estalvi en llibres socialitzats; però, això sí, es veu que penjar al feisbuc els vídeos que fan, d’amagatotis, a classe té un gran valor educatiu).

Afegiu, a més a més, que, en aquesta societat consumista, els nens no poden sentir cap afecte per un llibre de segona mà («a saber qui l’ha fet servir!»). Si no aprecien ni els llibres nous…

I, és clar, com els han de tornar impol·luts en acabar el curs, no hi poden escriure ni dibuixar. Que ja m’està bé que no dibuixen corets de color vermell o rosa travessats per lànguides fletxes, i que no hi escriguin aquells versos immortals de «mi corazón palpita / como una patata frita» i similars. El problema, senyors i senyores, és que no poden tampoc subratllar-hi ni fer-hi anotacions al marge. Ah, el subratllat! Tècnica d’estudi bàsica i elemental, imprescindible per a una bona comprensió lectora i pas previ per a qualsevol esquema o resum mínimament potable!

I quan —ho direm de passada i sense ànim d’ofendre— he esmentat la possibilitat, per abordar les pràctiques de subratllat, de fer fotocòpies del llibre a càrrec de les ubèrrimes arques del centre (suposo que tothom capta la ironia), els manaires oficials han empal·lidit i han començat a llençar balons fora. Ara resulta, senyores i senyors, que això del subratllat és una mania meva, diuen, una cosa passada de moda i obsoleta davant del llibre digital. (I aquí és on les veus autoritzades s’han cobert de glòria en oblidar que, en un claustre anterior, no hi va haver cap vot en favor del llibre digital, només en contra o abstencions. Per emprar l’encanteri que ens va ensenyar el professor Remus Llopin: «Ridículus!»)

Vostès diran que això del pla de socialització s’haurà votat en el claustre. O que els departaments didàctics de cada matèria hi hauran dit la seva. Doncs, senyores i senyors, d’això, res de res: la decisió depèn únicament del Consell Escolar, organisme format per alguns professors, alguns pares o mares i alguns representats del personal no docent. És a dir, que podem comptar que el pes dels euros s’imposarà a qualsevol criteri pedagògic més o menys raonable o discutible, però sempre indiscutit (no hi ha hagut cap possibilitat de discussió, argumentació, raonament).

Ah! I, no s’ho perdin: el contracte amb l’empresa que ho gestiona (una respectable empresa estrangera: no els havia dit encara que l’AMPA no vol gestionar aquest bullit i que, per tant, serà «externalitzat»?) ens obligarà a emprar els mateixos llibres per un mínim de quatre anys.

Tot això neix, que quedi clar, perquè una colla de progres van decidir fa cosa de quatre o cinc anys que l’economia de les famílies (no ens enganyem: el consum de tabac) s’ha de salvar a costa de coses insignificants, com ara l’educació dels fills.

I tot això això per un estalvi d’uns 120 € a l’any, uns 10 € al mes, uns 2’5 € a la setmana. No arriba a 33 cèntims al dia, quantitat microscòpicament ridícula si la comparem amb el preu del cafè («Tengo una pregunta para usted, señor Presidente») o del tabac.

Arribats a aquest punt, se m’omplen els ulls de llàgrimes de veneració, admiració i respecte pel meu iaio que, modest ebenista durant la més fosca postguerra, en acabar la feina, repassava la fàbrica on treballava de dalt a baix cercant fustetes que, després, venia al forner, i tot perquè els tres fills (la filla, ma mare, inclosa) poguessin estudiar mentre volguessin. Fins i tot va abandonar la seva única afició per poder dedicar als fills el que, d’aquesta manera, estalviava en pólvora (en aquella època, ni tan sols es permetia el luxe de fumar).

I aquí em teniu, un cop més, llençant llamps i trons com un Júpiter de pacotilla, sense encertar-ne cap ni un en el cap dels autèntics (ir)responsables d’aquesta malifeta (el que ho van proposar fa uns anys; no sé qui fou ni ho vull saber). Llàstima em fan aquestes que criatures que no podran mai escriure el propi nom en la primera pàgina d’un llibre. I llàstima em fa la societat (i els presumptes educadors) que els estem portant per aquest camí de perdició.

Apa, me’n vaig a plorar una estona.

Anuncis
Publicat dins de Educació, Ensenyament | 1 comentari

L’uniforme escolar, un perill imminent

Algunes reflexions, abans del primer cafè (disculpeu-me, doncs, les incoherències), sobre l’article «Arran dels uniformes escolars» d’Irene Boada a El Periódico de Catalunya d’avui.

Si els notaris, per posar un exemple, anessin amb texans i caçadores de cuir potser acabarien perdent el prestigi social (i també el sou) de què gaudeixen. Si els metges no es posessin la bata blanca potser ens inspirarien menys confiança.

Potser sí. Però em sembla que, en la consciència col·lectiva, els metges i els notaris són molt diferents d’estudiants: aquests, ni cobren ni produeixen, característiques, sobretot la primera, imprescindibles per gaudir de prestigi social (insisteixo: en la consciència col·lectiva, no pas en la meva).

Segurament, a un escolar, posar-se un uniforme quan es lleva ja li crea la sensació que farà una cosa important.

Aquesta bona senyora no només no es dedica a l’ensenyament (suposo), sinó que, probablement, no tracta amb adolescents des que va deixar de ser-ho. La primera idea de l’escolar quan sona el despertador és «un altre cop a l’escola / a l’institut… quin fàstic!». Hi ha excepcions, és clar; però diria que aquest és el cas de més del 40 % del jovent en edat d’escolarització obligatòria, simplement per aquesta obligatorietat.

Tornar a l’uniforme escolar és una mesura possible més que no s’hauria de menystenir. Podria esdevenir un símbol de concentració i dedicació a l’estudi i ajudar els joves a augmentar el seu sentiment de pertànyer a una institució, que bona falta fa, com el blaugrana representa un equip.

Voler posar l’uniforme escolar al nivell dels colors d’un equip de futbol és d’una innocència descomunal. Aquesta bona senyora no deu tenir clara la diferència entre un institut i un estadi.

No hauria de ser a l’estil antic, podria senzillament tractar-se d’un xandall amb el nom de l’escola i potser amb el lema que la defineix.

El que em faltava: ara, defensa l’estètica cani. A veure, senyora: el xandall és per fer esport, no per estudiar matemàtiques o literatura. I no serveix per donar sensació de serietat o de responsabilitat o de concentració, sinó d’activitat de lleure, de tipus físic i en espais oberts.

La Unió Europea ens exigeix una millora de resultats educatius.

Doncs, anem molt malament. Mentre no siguin els pares els que la exigeixin als propis fills, molt malament anirem. Perquè confiar en l’autoexigència dels alumnes és, dissortadament, una utopia.

Segons una enquesta recent de la UGT feta amb una mostra de més de mil professors, la meitat dels docents de secundària se senten estressats, principalment pel mal comportament de l’alumnat i la falta de suport de les famílies.

Només la meitat? Això és preocupant: només la meitat dels nostres professors són docents; la resta, només són funcionaris. O ja estan tan cremats que tot els dóna igual, que ve a ser el mateix.

Es queixen d’alumnes agressius i amb poca valoració de l’aprenentatge. Una societat que no valora l’aprenentatge no augura un bon futur.

Quan de mal ha fet la Belén Esteban i tot la colla de vividors de les televisions. Aquí és on les autoritats haurien de començar a intervenir.

Un dels factors importants dels deficients resultats educatius és la falta d’autoritat del docent.

No hi estic d’acord: això no és una causa, sinó un símptoma.

Després d’exposar un exemple (un dels molts, malauradament, i no dels pitjors) de la violència en els centres i de la mala gestió que se’n fa, l’opinadora acaba posant com a contraexemple el cas de Corea del Sud, on l’uniforme és obligatori des de fa anys. Cal suposar, i confesso que desconec el cas, que no haurà estat aquesta l’única mesura que hauran pres les autoritats per millorar el rendiment acadèmic dels estudiants; cal suposar que hauran millorat les condicions de treball dels docents amb altres mesures que, en el nostre cas, podrien anar des de reduir la ratio d’alumnes per aula fins a millorar la dotació en recursos dels centres, passant per una millora en la formació continuada del professorat.

Però, és clar, les mesures reals sortirien molt cares i ho hauria de pagar l’administració pública. En canvi, els uniformes acabaran sortint de la butxaca de les famílies i sempre serviran per reactivar la indústria textil (d’algun amic, parent o conegut). Aneu pensant en reclamar us en deixin triar el color de la corbata, com a mínim.

Publicat dins de Educació, Ensenyament | 1 comentari

Lectors o fetitxistes

Encara sota els efectes de la ressaca del Dia del Llibre, llegeixo alguns articles al voltant del fenomen del llibre digital. No puc evitar percebre una por dissimulada entre línies: al conservadurisme dels empresaris del ram, temorosos de perdre el control d’un negoci que els ha funcionat bé durant cinc segles, s’afegeix el rebuig d’alguns autors, lectors i presumptes intel·lectuals.

En general, tots comencen reconeixent el poder del llibre electrònic i algunes de les seves virtuts més evidents, com ara la capacitat per vèncer obstacles com la distància (obres en llengües estrangeres), els interessos minoritaris (eliminació del risc dels estocs), l’avanç imparable de la ciència i de la tecnologia (edicions actualitzades cada pocs mesos o poques setmanes), o el respecte pel medi ambient (estalvi de paper), per citar-ne només unes poques.

Tot seguit, però, comencen a enumerar-ne els inconvenients: la pèrdua d’una tradició antiquíssima; la desaparició dels bells objectes que anomenem llibres; la incomparable bellesa d’una enquadernació acurada, d’unes il·lustracions magnífiques. Hi ha que es pregunta quin serà el futur dels ex libri, i alguns autors semblen desorientats sobre on signar la seva flamant dedicatòria tal dia com ahir.

També la democratització de la creativitat (qualsevol pot autoeditar-se a un cost irrisori), sol ser vista com un perill: si els editors no filtren les obres en base a la qualitat, la xarxa esdevindrà un caos on ningú no sabrà distingir el gra de la palla, per a desesperació i frustració dels lectors.

La major part de les crítiques em semblen patètiques, idèntiques a les que es van fer davant de l’aparició de la impremta que amenaçava amb enfonsar el mercat dels manuscrits, principal font d’ingressos per als monestirs del món cristià. Qualsevol societat viu un canvi permanent de tradicions que desapareixen per deixar pas a unes altres.

Tanmateix, el llibre-objecte, tan apreciat com a regal o com a símbol, no té per què desaparèixer; més bé, al contrari, intueixo que se li obre una renovada segona vida, com està passant amb els vinils, i per motius similars. Probablement, el mercat d’aquest producte es reduirà: és responsabilitat dels empresaris obrir-ne d’altres (sembla, però, que els editors espanyols estan seguint la tàctica de la SGAE: impedir qualsevol nova forma de negoci i criminalitzar els lectors que no volen plegar-se a llurs interessos).

Pel que fa a la funció selectiva dels editors, el mot més suau que se m’acut és el d’hipòcrites: el seu criteri és —tret d’honroses excepcions— exclusivament comercial, i abans publicaran l’obra més nefasta d’un autor de renom que la proposta més correcta —no cal ni que sigui agosarada— d’un debutant.

Tanmateix, hi ha altres crítiques que sí que es poden fer al llibre electrònic. De moment, i en la major part dels casos, els lectors digitals són una mica lents, resulten pobres a l’hora de mostrar imatges, tendeixen a tenir pantalles una mica petites, no permeten fer-hi anotacions (tret dels models d’alta gama, abusivament cars); però tots aquests inconvenients es deuen al desenvolupament actual dels lectors digitals, no pas al concepte de llibre digital. Alguns llibres, a més a més, només resulten còmodes de consultar sobre un ordinador (diccionaris i enciclopèdies, per exemple).

Cal tenir en compte, però, que la vida del llibre digital no arriba ni als 50 anys (des que els ordinadors van començar a tenir pantalles, i no només impressores, com a dispositius de sortida); la dels lectors digitals, no arriba al decenni. En canvi, el llibre imprès ronda els 500 anys, i el concepte de llibre supera els 4.000: els nous suports per a la lectura poden millor molt tecnològicament, i sens dubte ho faran en molt poc de temps.

El que em queda clar, vistes i oïdes algunes de les opinions que s’han publicat entre ahir i avui, és que el llibre electrònic esdevindrà un filtre que permetrà distingir entre el bibliòfil i el lector, entre el fetitxista dels llibres i l’autèntic aficionat a la lectura.

Publicat dins de Llibre electrònic | Deixa un comentari

Dia del Llibre Electrònic

 

Un any més, el sector editorial espanyol (i, de retruc, el català: res d’autonomia en el món empresarial) celebra el Dia del Llibre mirant-se el cul, ço és, mirant enrere, ignorant el llibre electrònic i agrapant-se al llibre de paper a tota ultrança. De fet, quan es mira els formats digitals, ho fa amb total menyspreu, desconfiança i superioritat. Ells s’ho faran.

Mentre els empresaris del ram fan tot el que poden per malmetre un mercat que haurien d’estar mimant (al cap i a la fi, és el seu futur), els lectors anem fent via per on podem i com ens deixen. A ningú no se li escapa (perdó: als empresaris del ram, sí; a les autoritats culturals, també) que els lectors electrònics estan obrint-se un lloc en les vitrines dels comerços especialitzats (electrònica, llibreries, grans superfícies) i d’algun lloc han de sortir els llibres electrònics amb que s’alimenten. D’on?

L’habitual de la xarxa no necessita gaires explicacions. Tanmateix, per als que encara no coneixen el món del llibre electrònic, aquí va una introducció ràpida i indolora a l’abast dels curiosos.

El llibre electrònic (o llibre digital) és l’equivalent digital d’una obra en paper. Com a mínim, conté el text original; potser, també les imatges. Pot anar enriquit amb enllaços a altres documents o amb contingut multimèdia.

Un lector electrònic (o lector digital) és l’aparell expressament fabricat per emmagatzemar i reproduir (permetre’n la lectura) llibres electrònics. També els ordinadors permeten, amb l’ajut de programes ad hoc, llegir llibres electrònics; però no els considerem lectors electrònics.

Una manera còmoda d’obtenir llibres electrònics en format epub (l’estàndard lliure i obert del llibre digital) és a través del widget (extensió) eBook Reader del navegador Opera. Podeu descarregar l’instal·lador d’Opera des d’aquesta pàgina (detectarà el vostre sistema operatiu i us oferirà la versió estable més recent del navegador).

Un cop heu instal·lat Opera, l’executeu i li afegiu el widget eBook Reader des d’aquesta altra pàgina. El podeu executar anant al menú Widget / Gestió dels widgets, que obrirà una taula a l’esquerra de la finestra de l’Opera amb la llista de tots els widgets instal·lats; des d’aquí podreu engegar eBook Reader.

En engegar-lo, s’obrirà una finestra independent amb dos menús: Public Domain Books i Original Books. Feu clic en el segon; després: Languages / Español / Recently Added, i trobareu una bonica llista amb 356 llibres a la vostra disposició, a un clic de distància (el widget s’encarregarà de descarregar-los, de mostrar-los en la finestra, de deixar-los en un índex de llibres oberts).

Ara, amb aquest widget podreu obtenir i llegir llibres directament de la xarxa, o llegir els que ja podeu tenir en el disc dur. Sempre, això sí, en format epub (l’estàndard lliure i obert del llibre electrònic).

Recordeu, però, que aquest sistema només és un petit, petitíssim tast de tot el que podeu trobar si investigueu una mica sobre el món del llibre electrònic: a poc que us hi endinseu, us trobareu amb més llibres dels que podreu llegir en tota una vida.

 

Bona lectura, i bon dia del llibre.

 

Publicat dins de Cultura lliure | Deixa un comentari

A la merda l’ensenyament, a la merda la sanitat

Sembla que els rumors es van confirmant: les retallades del govern Mas en educació i en sanitat seran fortes. 
En educació pública, professors i mestres faran més hores de classe; és a dir, tindran més alumnes de què ocupar-se, el que vol dir que els podran dedicar menys temps, que l’atenció personalitzada desapareixerà. Qualsevol docent sap (i qualsevol pare o mare ho hauria de comprendre) que, en aquestes condicions, el rendiment acadèmic no pot sinó disminuir. Perquè quedi clar: els vostres fills, si el porteu a centres públics, en sortiran pitjor preparats.
En sanitat pública, menys centres d’urgències, instal·lacions no tan modernes, llistes d’espera més llargues per a intervencions que no siguin de vida o mort (quan ho siguin, ja vindran les presses; o els certificats de defunció: potser en aquest apartat no hi haurà retallades).
Després de tot, és normal: CiU representa la burgesia catalana, i ja sabem a quins col·legis porten els nens i a quins centres mèdics acudeixen. També sabem en quins col·legis i centres mèdics tenen participacions. Procurarem recordar-ho el 22 de maig: #nolesvotes , #noelsvotis .
Publicat dins de Educació, Ensenyament, NoLesVotes, Sanitat | 3 comentaris

Cureu-vos en salut

Les retallades que govern d’Artur Mas ha anunciat al llarg del primer trimestre de l’any comencen a concretar-se. Al costat d’Educació i de Cultura, Sanitat sent, ara, el pes de la tisora. I és que, ja se sap, quan els polítics ho fan malament, el poble en paga les conseqüències.

Al més pur estil de «agafat a la brotxa que m’emporto l’escala» (per empenyorar-la, suposo), el govern de CiU ha comunicat als centres hospitalaris quines quantitats han d’estalviar i els ha ordenat que trobin la manera de fer-ho. «Apanyeu-vos, nois.»

Reducció de les activitats durant l’estiu (com tothom sap, Catalunya no rep cap allau de turistes a l’estiu i, els pocs que hi vénen, són joves i sans); reducció de les plantilles de guàrdia (aneu amb compte de no caure del monopatí, nens; i, si en caieu, guardeu-vos molt de trencar-vos cap os); no tingueu pressa en ser operats si no us hi va la vida i patiu dolors i incomoditats amb resignació cristiana (Nostre Senyor us descomptarà del Purgatori cada de retard en la implantació de les vostres pròtesis); si en aquest centre no us poden operar d’aquesta especialitat, ho faran en el del costat (mireu, encara fareu turisme hospitalari).

Posats a retallar, per què no es retallen en un 30% els sous dels parlamentaris i dels membres del govern? Per què no es retalla en un 50% el nombre d’escons de les cambres? Necessitem més serveis mèdics i menys «serveis» polítics. Qüestió d’utilitats.

Si ho fan tan malament, #noelsvotis, #nolesvotes.

Publicat dins de Maniobres polítiques, NoLesVotes | Deixa un comentari

L’absurda tocada semestral de… rellotges

Aquesta matinada, els rellotges de bona part del món hauran de fer un salt endavant: a les 2, seran les 3. Amb l’excusa que així estalviarem tanta i quanta energia (hom parla del 5%), a partir de dilluns (i, qui hi treballi, a partir de demà) ens aixecarem una hora abans.

Qui s’ho creu, que estalviarem? I, si això fos cert, si aixecant-nos una hora abans estalviéssim tanta energia, per què no es manté aquest horari tot l’any? Quin sentit té tornar, a la tardor, a l’horari d’hivern? El que es guanyi per una banda necessàriament s’ha de perdre per l’altra.

Per no parlar del mal que es fa a l’organisme de les persones. Els metges diuen que calen fins a dues setmanes per adaptar-nos a aquest canvi, i que els nens i els vells són els qui més els hi costa. És a dir, que sotmetrem a un estrès suplementari a tota la població escolar durant el darrer trimestre del curs, i agreujarem qualsevol possible malaltia del sector de població més vulnerable.

I tot això per uns estalvis energètics que no convencen ningú. Perquè no és veritat que aconseguim una hora més de llum: d’avui a demà, el dia allargarà, com a molt, un parell de minuts en la cursa cap al solstici d’estiu. Es tracta, en realitat, de manipular els hàbits de tot un estat, de gairebé tot el món.

Manipulacions com aquesta, però més efectives, ja n’hem viscut. Potser el lector recorda que allà pels anys setanta (potser encara en vida del dictador), es va limitar l’horari de les emissions de televisió a les 23.30 (no recordo si era aquesta hora o una mica més aviat).

Com que només hi havia TV1 i TV2, els efectes van ser devastadors: l’estalvi d’energia en les llars espanyoles va ser espectacular (o això ens van vendre per la tele en horari diürn). També, vox populi dixit, es va incrementar significativament el nombre d’embarassos. Avui, aquesta mesura seria impensable amb la plèiade de televisions de la TDT, cable o satèl·lit i amb l’omnipresent Internet.

Resta, però, el fet que una bona part del consum energètic al món occidental és fruit dels hàbits, d’una manera de viure que, entre moltes altres coses, furta hores a les nits (i al descans) a cop de quilowatt, ens porta a viure lluny de la feina a cop gasolina, ens permet menjar fruita i verdura fresca tot l’any a cop d’hivernacle i de fertilitzant.

Ens hem acostumat a viure molt bé (uns quants) d’una forma molt poc natural; això té un cost, i uns canvis absurds d’horaris no ens estalviaran les conseqüències.

 

Que dormiu bé.

 

Publicat dins de Maniobres polítiques, NoLesVotes, Política internacional, Treball | Deixa un comentari

Queda inaugurat aquest forat

Els lectors de la meva quinta recordaran aquelles escenes en blanc i negre on un dictador, que des de ben jove feia cara d’octogenari, inaugurava pantans sense treva. El militar ambiciós que havia traït la República legalment constituïda havia de fer oblidar els morts, els centenars de milers de morts, i havia de fer-se estimar. La dèria inaugurativa que aquests dies ataca els nostres governants me l’ha fet recordar.

Aquests, acostumats a inaugurar a tort i a dret en vespres d’eleccions, arriben amb el pas canviat per una reformada Llei Electoral que no els permet de fer precampanya. La pantomima de cintes de coloraines patriòtiques i de discursos encoratjadors, avançada en unes quantes setmanes, ha canviat d’escenari: no es tracta ja d’anar esquivant pintors que donen els últims tocs, sinó bastides des d’on els obrers, prodigi de l’altura, descobreixen calbes i escots de candidats i candidates mentre el conjunt de ciutadans descobrim imprevisions i falsedats.

No entenc de lleis, però sospito que se’ls ha hagut de colar inadvertidament algun paràgraf honest entre tanta manipulació; d’altra forma, no m’ho explico. Perquè, en realitat, les reformes anaven més encaminades a barrar el pas als partits de nova creació, als que encara no han obtingut representació, amb noves exigències (recollida de signatures; però això queda per a les generals) i majors restriccions (impossibilitat d’aparèixer en premsa durant la campanya i sense poder donar-se a conèixer durant la precampanya).

Pepe Gotera i Otilio, personatges immortals de Francisco Ibáñez

Pepe Gotera i Otilio, personatges
immortals de Francisco Ibáñez

De moment, em queda el consol de mirar amb lupa totes aquestes inauguracions de pacotilla per si apareix, entre Blanco i Camps, acabant de rapa-i-fuig algun mur, la inconfusible figura de Pepe Gotera i Otilio.

 

Publicat dins de Legislació, Maniobres polítiques, NoLesVotes | 1 comentari

Menys jornal, més grups, més alumnes

Sembla que els rumors porten camí de confirmar-se: el curs vinent, els professors no tindrem 18 hores lectives, sinó 21, segons diverses fonts.

Per qui no n’estigui al cas, els professors de secundària de l’ensenyament públic tenim una setmana laboral teòrica de 37,5 hores, de les quals 24 són presencials (hem d’estar obligatòriament presents a l’institut) i, dins d’aquestes, 18 són lectives (classe amb els alumnes). He fet el còmput real, la comprovació cronòmetre en mà, en més d’una ocasió: mai no baixo de les 45 hores setmanals.

La diferència entre les 24 hores presencials i les 37,5 teòriques es completa amb les hores de reunió fora d’horaris més el temps necessari per a la preparació de les classes (programacions, confecció d’exercicis i exàmens, correccions…); aquestes sempre superen el marge calculat.

A la retallada en el sou que estem patint des del més de juny, com la resta de funcionaris, i que en el nostre cas ronda una mitjana del 7%, potser se’n sumarà (restarà, millor dit) una altra ben aviat. A més a més, tindrem més feina: 3 hores lectives més a la setmana solen equivaldre a un grup-classe més, uns 30 alumnes més, amb la càrrega de programacions, exercicis i exàmens corresponent.

De les retallades en el pressupost ja en vaig parlar fa un parell de dies: no està clar si tindrem calefacció l’hivern vinent.

Com que se m’han acabat els adjectius desqualificatius, el dia que em trobi un polític parlant de la qualitat de l’ensenyament, no sé si podré reprimir-me o si encara acabarem en el quartelillo. I no sé si em deixaran mantenir el bloc des de la garjola.

 

I per als que vinguin a tocar-me els collons amb la història del privilegis del professors: haver estudiat. Qui pensi que els professors som uns privilegiats, ho té fàcil: només ha d’estudiar batxillerat, treure’s una carrera, preparar unes oposicions i superar-les; és a dir, sacrificar-se tota la joventut com hem fet els suposats «privilegiats». L’última fase, és cert, requereix una certa dosi de sort; les altres, però, només depenen de l’interessat.

 

(No sé si es nota: avui no estic de bon humor.)

Publicat dins de Educació, Ensenyament | 2 comentaris

Cultura, investigació, educació

Dilluns, 21 de març, unes 500 persones es van manifestar a Barcelona en contra de les retallades contra la cultura que anuncia el govern de Mas. Aquestes retallades se sumen a altres en camps igualment sensibles o encara més, com ara educació i sanitat.

De bon principi, vaig manifestar-hi el meu suport: un poble sense cultura no és un poble, és un ramat. Ho pensava i ho continuo pensant.

Ara bé, quina mena de gestió cultural pensa fer aquest govern? Com pensa utilitzar els diners que hi quedin després de la retallada? Perquè, no ens enganyem, hi haurà retallada, com hi ha retallada a educació i a sanitat.

Però, a veure, si parlem de cultura, investigació i educació, per quina de les tres començaríeu a clavar la tisora? Suposo que tots assumim que seria preferible no retallar ninguna. Imaginem, però, que la decisió és nostra (com ho seria si visquéssim en un sistema de democràcia directa): per on començaríem a retallar?

Si escatimem en educació, en dos, en quatre anys, estarem enviat autèntics inútils al mercat laboral, estarem enviant autèntics analfabets als instituts de Formació Professional i a la Universitat. En deu anys més, les empresses començarien a tenir problemes per trobar i contractar tècnics i especialistes competents. En vint anys, l’economia del país seria un desastre, tret que ens haguéssim inflat a contractar tècnics estrangers i el papa i la mama seguissin mantenint els fills fins als 35, els 40… indefinidament.

Si retallem en investigació, en molts pocs anys estarem depenent (encara més) de patents estrangeres. En un món on l’imperi de les patents i dels drets d’autor sembla tan arrelat i tan sa, les empresses anirien deixant de ser competitives i serien absorbides per capital estranger; es tancarien fàbriques i empreses sense càrrec de consciència i el país aniria de mal borràs en 20 o 30 anys.

Si és la cultura la que s’ajusta el cinturó, doncs, en lloc d’anar al teatre un cop o dos per temporada, hi anirem un cop per any. En lloc d’anar al cinema dos cops al mes, hi anirem dos cops a l’any. En lloc comprar 40 llibres a l’any, en comprarem 4. La imaginació, tan important per a la investigació, sense anirà secant a poc a poc, i potser l’economia es recuperarà a temps i podrem reactivar la cultura abans que sigui massa tard.

Aleshores, per què volen retallar en simultàniament en cultura, investigació i educació? Per què estan retallant en educació que és on més ràpidament sentirem el cop? Per què estan retallant en universitats, que és l’únic lloc on s’investiga en aquest país?

L’única explicació és que volen matar el país tres cops, perquè no aixequi el cap mai més. Crec que el mot tècnic es «rematar».

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari