Experts en educància

Torno a l’institut després d’unes setmanes de permís i em trobo amb la primera sorpresa: per al curs actual, la retallada en el pressupost de centre és del 35%. Sumada a la del curs anterior, del 10%, resulta que en només dos cursos hem perdut el 45% del pressupost.

Estem parlant del pressupost ordinari, el que serveix per al manteniment de les instal·lacions i dels equipaments educatius: material de laboratori, guix, calefacció, llum, aigua, connexió a Internet (si no m’equivoco), llibres per a la biblioteca i els departaments, despeses d’oficina, despeses de departaments, fotocòpies…

En el cas del nostre centre, tot indica que tenim diners per a acabar el curs. Ara, pel que fa al curs vinent, caldrà augmentar la quota que aporten de les famílies. Estrictament parlant, sembla que això no alterarà la gratuïtat de l’ensenyament, tot i que ja no ho serà (o ho serà menys) el conjunt d’estris materials i de serveis accessoris que s’hi fan servir. Però el cost de tenir un professor dins de l’aula ensenyant (o intentant-ho) continuarà sense repercutir-se a les famílies: la gratuïtat de l’ensenyament es manté. El que ja no tinc tan clar és si això que fem és ensenyament o simple servei de guarderia; no sembla que li importi a ningú.

Després, però, em trobo amb la notícia de l’enèsim estudi sobre l’ensenyament, ja sabeu, d’aquells estudis fets per «experts» que no han vist un institut o una escola des que en van sortir, d’aquells que no han fet mai classe davant d’una trentena d’adolescents al llarg dels tres trimestres del curs. I la notícia (no he trobat encara l’informe i no sé desperdiciar el meu temps en llegir-lo) està plena de perles. Veiem-ne algunes.

La conclusió a què han arribat els «experts» és que, per millorar el sistema educatiu, cal personalitzar l’aprenentatge. Em ve al cap la correspondència entre Sèneca i Lucil·li, ja jubilat aquest, que estudiava pel gust d’aprendre; però sospito que no van per aquí els tirs.

Quines fórmules ens proposen? L’article de l’Avui n’esmenta algunes. Per exemple, «combinar, a la mateixa aula, el treball individual i en grup per diferenciar alumnes de més i menys capacitats.» Algú els haurà d’explicar als «experts» que això ja ho fem cinc dies a la setmana: treballs iguals per tothom, treballs per grups i treballs, en alguns casos, individualitzats. Algú els haurà d’explicar als «experts» que existeixen les Programacions Individualitzades (PI) que realitzem tant per als alumnes que tenen algun dictamen (una mena de certificat oficial sobre mancances o problemes per a l’aprenentatge) com per a aquells que el professor opina que ho necessiten encara que no tinguin el dictamen oficial. Està vist que les Programacions Individualitzades són com els abonaments de Metrobús i no existeixen.

Un dels «experts» explica que «es tracta de treballar junts però amb ritmes diferents». Algú li haurà d’aclarir que això ja ho fan els alumnes motu proprio; en tinc un que treballa a ritme zero; en tinc un altre que podria prescindir dels professors en la major part de les assignatures i, probablement, hi sortiria guanyant, perquè el professor, sovint, està massa ocupat amb els alumnes de ritme normal (entenent per normal el que tendeix a zero) i no pot dedicar-li l’atenció que necessita i que es mereix.

Un altra lluminària subratlla que adequar l’educació a les necessitats de cada alumne «és arribar a coneixements comuns per camins diferents.» Un altre «expert», doncs, que no ha sentit parlar dels PI; per no parlar del fet que, a classe, per fer que els alumnes assimilin un concepte, recorrem a moltes estratègies diferents, una darrere l’altra (algunes, fins i tot, una mica rocambolesques), amb l’esperança que la major part de la classe n’entengui almenys una.

Més eminències afirmen que cal vetllar perquè tot l’alumnat «tingui l’oportunitat d’accedir al coneixement i qui necessiti més suport, donar-li’n». Aquí començo a indignar-me, perquè la primera cosa que estan fent les nostres administracions (gairebé totes) és afavorir els sistemes tancats de transmissió del coneixement, les llicències tancades, la propietat intel·lectual, en lloc de defensar les llicències lliures (Creative Commons, programari lliure), els estàndards oberts (ogg, odt, ods…): com poden parlar d’accés al coneixement si estan posant-hi límits amb tots aquests sistemes?

I, pel que fa a donar més suport a qui ho necessiti: recorden la retallada del pressupost del centre? el 45% menys en dos anys? doncs jo no em crec que invertiran els estalvis en personal docent, de manera que ja m’explicaran d’on va sortir aquest suport extra. Atenció, «qui necessiti més suport» sempre és el de menor capacitat: si tenim algun alumne especialment intel·ligent (per no parlar ni dels genis ni dels superdotats, que no me n’he trobat mai cap), es morirà d’avorriment i suspendrà.

Sembla que l’informe recomana «l’adaptació metodològica i curricular a la diversitat de necessitats educatives a l’aula», cosa que em confirma que els «experts» no han escoltat parlar dels PI. Però també demana que els criteris d’avaluació s’adaptin «a les necessitats educatives diverses» de l’alumnat. Tradueixo per als profans: cal modificar els criteris d’avaluació perquè aprovin més alumnes; en terminologia clàssica, cal aprovar a partir del 4, del 3, del 2… Al final, combatre el fracàs escolar consisteix en disminuir la xifra de suspesos, no en millorar el procés d’aprenentatge, no en millorar el sistema.

Bé, com a mínim, això ho puc fer: puc fer que els criteris diguin que el 85% d’alumnes amb millor rendiment aprovaran. I tots contents, sobretot el 85% dels alumnes.

Anem a més, però. Lluís Font, secretari de polítiques educatives, explica que l’objectiu del pla contra el fracàs escolar té l’objectiu de «crear el context perquè cada alumne desenvolupi al màxim les seves capacitats.» Interpreto, doncs, que el sistema creat (o destruït) per l’anterior conseller, Ernest Maragall, no tenia aquest objectiu; i no hi puc estar més d’acord: l’objectiu de Maragall era reduir la despesa en educació a qualsevol cost. De fet, si el PSC hagués guanyat les eleccions, potser ja estaríem parlant descaradament de «privatització de la gestió de l’educació pública» com una manera de reduir despeses. Ara bé, ni em crec les paraules del secretari (fins que no me les demostri amb inversions), ni estic segur que no acabin privatitzant la gestió de l’educació pública (sempre he pensat que Maragall semblava de CiU).

Les bajanades dels «experts» no acaben aquí; la meva paciència, sí, i renuncio a comentar-les. Al final, resulta que Cantinflas tenia raó, el cacique don Margarito vol disposar d’un poble d’ignorants. Ho tenim magre, companys.

 

Publicat dins de Educació, Ensenyament | Deixa un comentari

Exemple de manipulació a Libertad Digital

La setmana passada, a Libertad Digital, César Vidal entrevistava a María Teresa Estevan Bolea, expresidenta del Consejo de Seguridad Nuclear. Els antecedents de la cadena i de l’entrevistador no presagiaven res de bo, i el currículum de l’entrevistada anunciava una postura pronuclear exercida al llarg de tota la seva vida professional. Tanmateix, com que havia trobat l’enllaç a través d’una amiga, i com que semblava que li havia cridat l’atenció algun fragment, em vaig decidir a veure-la.

Una introducció poc neutral

De bon començament, la introducció que en va fer el novel·lista em va confirmar les sospites i va marcar la pauta d’un discurs perfectament coordinat amb unes intencions ben clares: la culpa de tot la tenia un desastre natural que, en lloc d’originar un debat humanitari, s’havia desviat cap a l’«enèsim» debat nuclear.

Sí, es cert, les centrals nuclears japoneses van patir greus accidents causats per un terratrèmol extraordinari seguit per un tsunami no menys espectacular. Però els governs que van autoritzar la construcció d’aquelles centrals i el enginyers que les van dissenyar ja sabien que el Japó és zona sísmica, i que qualsevol costa en una zona sísmica està sota el risc dels tsunamis: no poden al·legar desconeixement.

Després, una crisi humanitària no té per què generar un debat (almenys, no en primera instància), sinó reaccions de suport i d’ajut. Aquestes reaccions sí que s’han donat des del primer moment: César Vidal manipula la informació quan afirma que el debat nuclear ha evitat el debat humanitari; debat que, en realitat, s’hauria de produir quan els efectes més devastadors de la catàstrofe s’hagin superat o pal·liat.

Però el que molesta a Vidal és que s’hagi reproduït el debat nuclear, un debat que fa esporuguir els liberals i tots aquells que necessiten una producció continuada d’energia barata (o aparentment barata) per alimentar unes produccions que, sovint, el mercat no pot consumir o que, directament, no necessita. I per fer-nos empassar que el debat és innecessari i inoportú, emprarà recursos (simplons) com ara qualificar-lo de «el enésimo debate» o emprar expressions pejoratives de l’estil de «ahí hemos llegado».

La introducció continua amb l’exposició dels tímids avenços en matèria nuclear dels governs del PP (vaja, resulta que el PP no és tan pronuclear com voldria el senyor Vidal) i dels retrocessos accelerats sota els governs socialistes que, diu, «no es para sentirse tranquilos». I està bé que ho digui perquè, així, el públic no es pensarà que està assistint a una entrevista imparcial, neutra, que intenta acostar-se a la veritat: tal i com sospitava, l’entrevistador no és imparcial, però és que ni tan sols intenta aparentar-ho (a quina mena de públic estarà acostumat? ah, sí, a un públic que tampoc té cap interès en descobrir la veritat ni en ser imparcial).

Ara bé, el punt culminat de César Vidal arriba quan presenta l’entrevistada com la persona que podrà parlar «con conocimiento de causa, con sensatez, con cordura, sobre el tema de la energía nuclear y sobre lo que está sucediendo en estos momentos en Japón»: bé està ponderar els coneixements de la persona entrevistada («con conocimiento de causa»); però en adjudicar-li sensatesa i cordura, s’està insinuant que qui no en comparteixi l’opinió és un insensat i, a més a més, està boig.

Una entrevista que comença pel final

L’entrevista pròpiament dita és un exemple de llibre de com no s’ha de fer una entrevista expositiva. D’entrada, comença pel final, per les conclusions: «Con la que está cayendo ahora en Japón, ¿la consecuencia lógica sería pensar que tenemos que ir hacia el final de las centrales nucleares? ¿o la conclusión lógica es pensar que las centrales nucleares están aguantando muy bien la prueba?»

Qualsevol graduat en ESO sap que un text expositiu comença amb una introducció, després ve el desenvolupament i, al final del tot, apareixen les conclusions. Vidal, que ho sap perfectament però que no té la més mínima intenció de fer una entrevista neutra, tria una de les opcions més habituals en els articles d’opinió: exposa en primer lloc la seva tesi disfressada de conseqüències (fa la pregunta justa perquè l’entrevistada li faci aquesta feina) i, després, anirà ajustant «l’exposició dels fets» fins que li quadrin. A més a més, ja des del primer moment planteja la dicotomia «centrals, sí; centrals, no», que després anirà desenvolupant amb l’estratègia del pal (centrals, no) i la pastanaga (centrals, sí) a cada pas.

La resposta de l’entrevistada està al nivell de la pregunta: «las centrales nucleares están aguantando muy bien esta prueba nunca imaginable».

A veure, senyora: tres reactors nuclears caient-se a trossos, operaris i militars llençant-hi aigua per refredar-los en torns de cinc minuts per evitar una exposició excessiva, sense saber si l’aigua cau on toca ni si fa l’efecte que es busca, un radi de trenta quilòmetres d’evacuació, milers de persones fora de llurs cases i sense saber si podran tornar-hi algun dia. Si aquest és el seu concepte d’aguantar bé…

I, la veritat, quina poca imaginació que té aquesta senyora: no coneix res sobre els sismes ni la dinàmica de plaques? no coneix l’historial de terratrèmols del Japó? no sap interpretar un mapa i veure que les centrals es trobaven en la costa, a l’abast de qualsevol tsunami?

Fins aquí, la primera dosi de pastanaga radioactiva; ara, ens comença a ensenyar el pal: «es necesaria una energía de base: o la hacemos con nuclear o la hacemos con gas, ciclos combinados, o la hacemos con carbón.» Mmmm… Per què no ha esmentat cap de les renovables?

«Todos apoyamos las renovables.» Ah! veus? ara les esmenta; però per quedar bé, perquè és políticament incorrecte dir el contrari. La paraula justa és «hipocresia». I tot seguit afegeix que «pero las renovables no pueden funcionar sin estas energías de base.»

Què vol dir aquesta amb frase? Les energies renovables funcionen, amb major o amb menor rendiment; fer que siguin més productives és qüestió d’investigació; fer que arribin a cobrir el 100% de les necessitats, és qüestió d’inversió, i això depèn, sobretot, dels governs, perquè l’empresa privada no és amiga d’investigar i d’arriscar-se, prefereixen excavar més fons abans que investigar energies alternatives. Prefereixen mantenir models d’explotació que els produeixen un rendiment econòmic conegut i controlat (controlat per ells, és clar).

Finalment, i estem encara en la primera pregunta de l’entrevista, comença a moure el pal: «¿Está el mundo actual dispuesto a vivir sin electricidad?»
No ha trigat gaire en fer xantatge encobert a tota la família: a la mestressa de casa, que es planteja com viuria sense el llavaplats i sense la rentadora; al nen de papà, que es pregunta com seria viure sense l’iPod, sense la consola, sense el mòbil; al papà, que no pot imaginar com veuria el partit del diumenge sense electricitat. No li cal esmentar cada cas concret: la mestressa de casa, el nen de papà i el papà ja s’encarreguen de completar mentalment aquest discurs.

En realitat, la pregunta de César Vidal planteja una alternativa falsa: no es tracta de viure sense electricitat (no podríem, clar i ras), sinó d’aprendre a viure consumint menys electricitat. Es tracta de millorar l’eficiència energètica dels nostres aparells i de les nostres cases; però, també, d’acabar amb aquesta mentalitat de «consumir per consumir». Ara bé, a les multinacionals, que són realment qui governa el món, no els interessa acabar amb la cultura del consum: s’els acabarien els negocis, se’ls acabaria el poder.

Però, com que l’estratègia del pal i la pastanaga no sempre funciona (hi ha a qui no li agraden les pastanagues, què hi farem), la senyora Estevan recorre al recurs més barroer i reprovable quan diu que li sembla «muy frívolo lo que se ha hecho en las televisiones españolas […] porque ante un drama tan inmenso como estan viviendo los japoneses, de 70.000 niños acogidos que están buscando a sus familias […] ¿qué vemos en la televisión? cosa que a mí, me sorprende horrores; pues siempre hablando de centrales nucleares y ponen detrás una refinaria ardiendo»

Sí, molt frívol: donant imatges de caos i de supermercats buits, quan, en la major part del Japó hi ha calma (tensa, però calma) i queviures en les quantitats habituals en totes les botigues, quan gairebé tothom fa vida normal. Sort que hi ha el Twitter, el Facebook i els blocs dels europeus que viuen al Japó, perquè, si fos pels medis de comunicació tradicionals, encara ens haurien fet creure que Godzilla s’havia empassat aquests 70.000 nens per esmorzar.

I, mira, tu, ja ens han posat els pobres nens desvalguts, plorant i caient-los la moquita, al bell mig de la pantalla: xantatge emocional, repugnant i immoral xantatge emocional. I aquesta és la dona del «coneixement de causa, sensatesa i bon seny»? A veure, 70.000 nens «perduts, buscant les famílies» són 70.000 nens que han escapat al terratrèmol i al tsunami, són 70.000 bones notícies a mesura que els japonesos, que són el poble més organitzat del món, vagin reunint les famílies. El drama, l’autèntic drama, són els milers de morts i de desapareguts, de qualsevol edat, que no es podran tornar a reunir amb llurs famílies i que, tristament, no passaran de ser xifres fredes en un titular sensacionalista. Però, és clar, els 70.000 mil nens perduts quedaven millor per desviar-nos la mirada de les nuclears i, a més a més, fer-nos sentir culpables.

(Després, minut 16, torna al mateix xantatge sentimental per tancar-lo amb un «y nosotros, frívolamente, sin saber lo que decimos, hablando de las centrales nucleares»: es nota que era un paràgraf pactat.)

La resta de l’entrevista es limita a repetir aquestes quatre pautes: la catàstrofe és d’origen natural i imprevisible; les nuclears són segures («España va bien» em ve a la memòria); sense nuclears, tornarem poc menys que a les cavernes; i com som de dolents que no ens recordem de la catàstrofe humanitària. Personalment, trobo que només és certa una part del primer argument: el desencadenant de la catàstrofe és d’origen natural, però no imprevisible, de manera que governs i enginyers són responsables. La resta, o és mentida o està per demostrar.

Canvis de veu i gestos quan descriu problemes

També són molt curiosos els canvis de veu de l’entrevistada quan no té més remei que descriure alguna situació problemàtica en els reactors nuclears. Per exemple, quan descriu la descàrrega de vapor radioactiu per evitar que la pressió del reactor pugi en excés i el faci explotar:

«El agua tiene muchísimo calor, se convierte en vapor, va aumentando la presión; para aliviar la presión, hicieron un venteo; de poca entidad…»

En les tres últimes paraules («de poca entidad»), no només canvia la veu, també gesticula en un intent de llevar importància al fet. Però el problema és que l’oient, que no hi està familiaritzat, no capta que es tracta del vapor de l’aigua que està en contacte amb les beines de zirconi, dins de les quals hi ha urani, és a dir, aigua radioactiva, vapor amb una certa dosi de radiació.

El canvi de to s’estén a les paraules que segueixen: «porque, además, la radioactividad se difunde en la atmósfera y más junto al mar.»

A veure, senyora: una cosa és l’entitat major o menor de la descàrrega de gasos, i una altra és si es dissipa ràpidament o no, són conceptes independents, i vostè està emprant el segon per atenuar la gravetat de la descàrrega de vapor radioactiu.

I encara afegeix: «la mayor parte de la radioactividad va a ir a parar al mar.» Doncs, no em tranquil·litza gens. Ja sé que en la mar no hi ha ciutats, que la probabilitat de víctimes humanes a curt termini disminueix; però el mar ja està suficientment contaminat: no m’agrada la tonyina radioactiva.

Però, és clar, no hi havia més remei: «lo que hicieron fue que aquello no saltara, no explotara. Y en esa lucha están.» Per tant, el risc d’explosió sí que era i és, real. És a dir, que la crisi està lluny d’haver acabat. El risc d’explosió de la frase anterior encara existeix. I va i ho diu, i es queda tan panxa, i els teleespectadors feliciten l’emissora per donar tan bona informació fugint de l’alarmisme de les altres. La dosi de morfina ha fet el seu efecte.

El despropòsit…

Ara bé, un dels despropòsits més grans del programa, si no el major de tots, el comet César Vidal quan, als dotze minuts d’entrevista, formula la pregunta que, si hagués volgut ser mínimament neutral, hauria realitzat en primer lloc: «¿Qué es lo que ha pasado exactamente en Japón?»

Per aquí hauria d’haver començat, amb la descripció i explicació dels fets, que per això comptava amb la presència d’una reputada experta en la matèria. Després d’explicats els fets (que, per la seva naturalesa cientificotécnica, no són fàcils de comprendre, i menys encara llurs conseqüències), es podria haver passat a comentar les possibles repercussions socials, es podria haver entrat en el debat «nuclears, sí; nuclears, no».

Però, és clar, l’objectiu principal de l’entrevista, al que han dedicat els primers dotze minuts i sobre el que tornaran tot seguit, no era explicar què havia passat, sinó convèncer el públic que no havia passat res. I, d’altra banda, molt probablement el públic de Libertad Digital no té problemes en digerir un quart d’hora d’adoctrinament ideològic; però, això d’empassar-se una explicació de tres minuts sobre el funcionament de les centrals nuclears, sembla ser que supera llur capacitat intel·lectual.

… I la cirereta del pastís

Com dèiem, aquesta no era una entrevista expositiva, sinó d’opinió; un pamflet, en realitat. Un pamflet on, l’entrevistada, després de descriure l’estat de benestar com si aquest depengués de les centrals nuclears, acaba reconeixent que «… pero eso no tiene un riesgo cero, eso tiene un cierto riesgo; lo importante es si se asume o no se asume». Si acabés aquí, la cosa semblaria un exercici de realisme i, fins i tot, de democràcia, sobretot si ens deixessin triar si l’assumim o no; però continua amb un «y el que no lo asuma, pues, bueno, tendrà que irse a vivir a otro sitio, puede irse a África, por ejemplo, que no hay nucleares.»

És a dir, que la senyora està convençuda que la pilota és seva i que aquí es juga al que ella mani. Com en qualsevol règim feixista: qui no vulgui viure com mani el dèspota, que se’n vagi.

Suggeriment per als professors de periodisme

Com deia, l’entrevista és un magnífic material d’estudi per analitzar en la facultat de periodisme i mostrar com es fa una entrevista manipuladora. Serveix per mostrar, crec, els elements més destacats d’aquest «subgènere» periodístic:

  • un entrevistador amb prejudicis;
  • una entrevistada amb prestigi, però amb més prejudicis que l’entrevistador;
  • quatre idees bàsiques que es repeteixen i es reformulen a cada pregunta;
  • canvis en la veu de l’entrevistada (i gestos, com si volgués distreure l’atenció del públic) cada cop que ha de descriure un problema de les centrals nuclears, seguit d’expressions que tracten de minimitzar-ne l’impacte;
  • exageracions dels riscos de les energies alternatives (hidràulica) i minimització de la seva eficiència (solar, eòlica).

Tot això, sumat al despreci més absolut a qui s’atreveixi a dissentir («puede irse a África»), converteixen aquesta entrevista en una obra d’antologia.De galeria dels horrors, per a ser precisos.

Publicat dins de Maniobres polítiques, NoLesVotes, Política internacional | Deixa un comentari

Tancat per felicitat


TANCAT

TEMPORALMENT
PER SOBREDOSI
DE
FELICITAT

La felicitat

Fotografia de Ferran Jordá sota llicència CC BY NC ND 2.0

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La jubilació encara es podria endarrerir una mica més

L’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) es va despenjar ahir amb una notícia gens agradable: els endarreriments en l’edat de jubilació poden ser insuficients per cobrir el cost de les pensions. Sembla ser que vivim massa temps un cop jubilats; com que passar-nos pel passapuré quedaria lleig, en lloc de demanar-nos que ens morim abans, ens llencen la indirecta que ens tocarà treballar encara més anys.

Personalment, no em fa gens de gràcia la idea de treballar fins a la fi de les meves forces i, després, arrossegar-me en cadira de rodes miserablement els anys que em quedin patint, més que gaudint, de la jubilació. Sembla que el problema està en els 23 anys de vida que em quedarien si em jubilo als 67 (esperen que visqui fins als noranta?).

Bé, posem per cas, perquè l’estat no s’enfonsés pagant pensions, que l’esperança de vida òptima s’hagués de reduir als 20 anys PJ (post jubilació); és a dir, posem per cas que, vivint 20 anys després de jubilats, la balança s’equilibrés i el sistema de pensions fos sostenible. Doncs, en aquest cas, jo proposo que, de forma voluntària, qui estigui disposat a ser «retirat de la circulació» als 20 PJ, es pogués jubilar en el moment que ho desitgés a partir dels 60; i, naturalment, qui volgués seguir treballant fins als 67, no estigués sotmès a cap tipus de limitació «vital».

No, no és cap bajanada, penseu en els avantatges. A més de reduir la despesa en pensions a uns límits assumibles, com que els nostres jubilats serien més joves i més sans, es produiria un elevat estalvi en despeses mèdiques. D’altra banda, aquest jubilats en la flor de la vida, plens de vitalitat, en molts casos es presentarien voluntaris per a mil i una tasques socials, el què també seria un gran bé per a la societat, podrien dedicar més temps als nets i aquests pujarien sans i feliços (i més barats, mira tu, ja ens estalviaríem els parvularis).

Finalment, no crec que arribés a ser necessari donar els nostres cosos per a la fabricació del Soylent Green; però encara podríem fer un darrer servei a la societat convertint-nos en pinso per a porcs. Jo no m’ho pensaria gaire, m’hi apuntaria de cap. Total, això és el que em sento ara mateix, pinso per als polítics que cobraran magnífiques pensions a partir de quan els sembli bé, encara que no hagin solucionat ni un sol i minúscul problema en tota la vida.

Si et sents Soylent Green, #noelsvotis, #nolesvotes.

Publicat dins de Maniobres polítiques, Treball | Deixa un comentari

Líbia continua 2

Ahir, mentre escoltava el fill de Gaddafi que anunciava el fi de la resistència en 48 hores; mentre els governs europeus feien un pas endavant i dos passos enrere; mentre els comentaristes polítics explicaven que la inacció no es devia a la comunitat internacional, sinó a governs de països concrets que havien vetat qualsevol intervenció, em queia la cara de vergonya. Dissortadament, el meu sentiment de vergonya no salvarà cap vida.

Com tampoc salvarà cap vida que m’esforci en trobar un per què mitjanament lògic; tanmateix, ho he estat intentant, i encara m’he sentit més avergonyit.

Líbia hagués estat el tercer pas d’una revolució que, ves per on, ens volen fer creure que només afecta al Magreb, als països islàmics, als països àrabs. Però és mentida: la mateixa revolució s’està donant a Islàndia, la revolució silenciada, la revolució censurada. Com que la xarxa és com és, cada cop més europeus es van assabentant que a Islàndia, país europeu, estat occidental, el poble ha fotut una puntada al cul de banquers i de polítics, responsables de la crisi econòmica internacional. Tot i que no surt ni als telenotícies ni a la premsa, les notícies d’Islàndia van arribant i van calant. Aleshores, Líbia?

Líbia no és un cas silenciable, ja és massa tard. Si la revolució del poble triomfa, seran tres els dèspotes que hauran caigut. Curiosament, tres dèspotes que han comptat durant lustres amb el suport i la simpatia i la protecció d’occident, d’Europa. Si Gaddafi cau, serà el tercer dictador amic derrocat per la revolució del poble, un pas més en la carrera de pólvora que s’estén pel veïnat, que s’estén cap a Europa.

Curiosament, Tunísia, Egipte i Líbia mantenien una aparença democràtica sota la qual dominava un estat generalitzat de corrupció i de manca de llibertats. I, la veritat, no sé com estaran a la resta d’Europa, però, pel que fa a corrupció, el mapa que es va construint a NoLesVotes.com és molt eloqüent, i les llibertats ens les van retallant dia a dia (jubilació als 67, tancament de pàgines web sense que el jutge pugui decidir sobre el centre de la qüestió). És hora de deixar de banda el nostre orgull occidental: no estem tan malament com a Líbia, però Europa, Espanya, Catalanya, no ens enganyem, no són l’oasis de democràcia i de justícia social que vam somiar, els uns després de la Segona Guerra Mundial, els altres després de la mort natural del dictador Francisco Franco.

Així, doncs, per als governs europeus, donar suport als insurgents libis (o als de qualsevol altre país on el poble demani llibertat o democràcia o pa: és millor que no es facin il·lusions) és llençar pedres contra la pròpia teulada, és encoratjar moviments de revolta com NoLesVotes.com o com Estado del Malestar.

I pot ser per això han preferit deixar que Gaddafi massacri el poble libi: total, sempre és més barat controlar un dictador que comprar tot un parlament democràtic.

Quina vergonya.

Publicat dins de Maniobres polítiques, Política internacional | Deixa un comentari

Líbia continua

Mentre el Japó es desperta del malson del terratrèmol i del tsunami per enfrontar-se a un de més terrible, Líbia continua en guerra. Els rebels, perdut l’avantatge del factor sorpresa, reben el foc dels mercenaris en nòmina de Gaddafi; la desorganització inherent als moviments popular comença a passar factura i la xifra de baixes es dispara.

A diferència del que va passar a Tunis i a Egipte, aquí el dictador ha recorregut a la violència contra els propis ciutadans. Gaddafi no s’ha cregut ni per un moment l’envit d’occident, potser perquè ja s’hi ha enfrontat en el passat i sap tot és negociable si tens unes bones reserves de petroli i gas.

Sembla que no s’equivoca i que els líders del G-8 no mouran un dit per protegir el poble libi: el general podrà continuar la matança de rebels fins que pugui dir «rebels? on? quan? nooooooo! a Líbia no n’hi ha, de rebels! tothom aquí m’estima!»

Cal remarcar que ningú no esperava una intervenció occidental que impliqués enviar forces a Líbia; els mateixos rebels s’hi oposaven. Amb declarar i mantenir una zona d’exclusió aèria sobre el territori libi hauria de ser suficient: impedir els vols de l’aviació de Gaddafi i, per tant, igualar l’equilibri de forces; una operació que, en teoria, es podria dur a terme amb recursos dissuasius (míssils), sense pràcticament necessitat d’enviar avions (i pilots) a la zona de conflicte i de risc; una operació que, amb un cost relativament reduït, acceleraria la caiguda del dictador i reduiria les víctimes entre els rebels.

Occident, però, no ha fet el pas i, aprofitant que les càmeres miren cap al Japó, s’ha rentat les mans. Les excuses poden ser moltes i variades, però a mi no em trauran del cap que occident no vol democràcies en els països productors de primeres matèries: els negocis per a les seves multinacionals no s’arreglarien regalant un iot o amb Rolls al dèspota en nòmina d’occident.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Els Borbons, cap per avall a Pedreguer

A Pedreguer, població de la comarca de la Marina Alta, al País Valencià, s’hauria d’haver pintat, el passat dissabte 12 de març, un mural commemoratiu dels 300 anys de la Desfeta d’Almansa; la previsió de pluja va obligar a ajornar-ho per al dissabte, 19 de març. La iniciativa, que partia dels col·lectius Maulets, Endavant i Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, havia estat aprovada en un ple de l’ajuntament el setembre de 2007; mancava, però, designar el lloc concret per al mural, cosa que es va aprovar en un ple del mes de febrer, essent una paret de l’aparcament de la Casa de la Cultura el lloc triat.
Tanmateix, l’alcalde de Pedreguer, del PP, no devia quedar molt content amb la decisió i, l’endemà que fos aprovat al ple (per segon cop), va dur l’esbos del mural al fiscal, per si podia ser constitutiu de delicte.
Felipe V, qui va donar l'ordre de cremar la ciutat, al Museu de l'Almodí, de XàtivaAquesta mateixa setmana, i com a conseqüència de les acusacions de l’alcalde, l’Audiència Nacional a obert diligències per determinar si hi ha indicis de delicte d’injúries contra la Corona en el projecte de mural.
La particularitat del mural rau en el fet que representarà les efígies de Felipe V i Juan Carlos I (el primer Borbó i l’últim) cap per avall. Al País Valencià, capgirar les efigies de les persones non grates és un costum recent, però que s’ha popularitzat força. Va ser el conservador del Museu de l’Almodí (actual Museu de la Ciutat), qui, els anys cinquanta, va capgirar el retrat de Felipe V que s’hi conserva. El fet va esdevenir popular quan Joan Fuster el va explicar a Nosaltres, els valencians (si la memòria no em falla). D’aleshores ençà, els valencians hem capgirat alcaldes, consellers, presidents autonòmics i qualsevol manaire especialment antipàtic o antivalencià.
Ja fa molts anys, per cert, que és costum ben estesa la d’enganxar cap per avall, en els sobres per la correspondència ordinària, els segells amb l’efígie de Juan Carlos I. I no són pocs els casos de remitents que s’han vist pressionats o amenaçats perquè ho deixessin de fer; la brama popular diu que fins i tot s’han vist denunciats.
El mural de Pedreguer s’ha d’entendre, doncs, dins d’una tradició assumida pels valencians que no cerca sinó expressar el desacord i el rebuig envers persones i institucions que tenen un comportament antivalencià. Sembla que els dirigents del PP no acaben d’acceptar aquesta tradició.
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Nuclear? No, gràcies

A principi dels setanta, quan la central nuclear de Cofrentes era un projecte més o menys avançat, alguns membres d’un incipient i incomprès moviment d’oposició van donar una xerrada informativa a la població veïna de Navarrés. No en recordo els detalls, només era un nen; però em queda la nítida impressió que la gent del poble s’ho prenia molt a la lleugera, com si els possibles problemes (contaminació a llarg termini, llarga vida dels residus radioactius) o accidents fossin quelcom d’extremadament llunyà o improbable.

És curiós. No fa gaire, un llaurador de la comarca comentava que, en els darrers anys, les collites d’oliva eren ridícules, fins i tot quan les pluges acompanyaven. El llaurador es preguntava si la central de Cofrentes, amb les seves columnes de fum ben visibles des de Navarrés, no hi tindria res a veure. Però, com que els recursos per investigar-ho i per demostrar-ho no estan a l’abast de tothom, ens quedarem amb el dubte.

El dubte, però, ja no és possible pel que fa a Fukushima, on no acaben de confirmar la fusió d’un dels nuclis, però sí sembla que s’hagin alliberat gasos radioactius. És sorprenent com poden arribar a ser d’inconcrets els mitjans informatius tradicionals.

Sí, ja ho sé: el desastre ha estat obra d’un terratrèmol, les centrals funcionaven correctament minuts abans del moviment sísmic. Bé, però els polítics que la van aprovar, així com els enginyers que la van dissenyar, tenien l’obligació de saber (i, sens dubte, sabien) quan números portava aquesta central en la loteria sísmica. Els mateixos, si fa no fa, que la resta de centrals japoneses.

Era qüestió de temps. En un planeta on les plaques tectòniques es mouen i provoquen terratrèmols, era qüestió de temps que la bola negra toqués a una central o a una altra. Cal no oblidar que el sud de la península ibèrica es troba en zona propensa a terratrèmols, i que Cofrentes es troba en aquesta zona. Però, no passa res, aquestes coses no passen mai:

  1. Three Mile Island en Estats Units,1979;
  2. Chernobyl, en Ucraïna, en 1986;
  3. Hamm-Uentrop, Alemanya en maig de 1986 (escapament de radiació fins a dos quilòmetres);
  4. Goiania, Brasil, en 1987 (vessament de Cesi 137 de un hospital);
  5. Greifs-Exwald, antiga República Democràtica (RDA) en 1989 (fusió parcial del nucli);
  6. Vandellós, Espanya en octubre de 1989 (incendi en la zona de turbines);
  7. Tomsk, Rússia (antiga Unió Soviètica) en abril de 1993 (contaminació fins a 28 quilòmetres);
  8. Tokaimura, Japó en setembre de 1999 (treballadors exposats a radiació, dos dels quals van morir);
  9. Indian Point, Estats Units en febrer de 2000 (descàrrega de vapor radioactiu);
  10. Onagawa, Japón en febrero de 2002 (incendi en els ciments d’un dels reactors);
  11. THORP, Gran Bretanya en abril de 2005 (una solució de 20 tones d’urani i 160 Kg de plutoni en 83 mil litres d’àcid nítric es va filtrar per una canonada trencada);
  12. Dounreay, GB en setembre de 2005 (vessament de 266 litres de residus radioactius);
  13. Kashiwazaki Kariwa, Japó en juliol de 2007 (a conseqüència de un sisme, la central va patir un incendi parcial i vessaments radioactius).

(Font: http://www.ecoportal.net/Temas_Especiales/Energias/energia_nuclear_no_gracias)

O potser sí que passen?

Bé, el mal ja està fet, i esperem que sigui molt menor del que algunes informacions deixen entreveure. El que em preocupa ara és veure que els partits que més possibilitats tenen de continuar tallant el bacallà en aquestes qüestions són, encara, favorables a l’energia nuclear, a l’expansió de les centrals, a la prolongació de la seva activa. També em preocupa veure un sector de l’opinió pública clamant en contra de «l’oportunisme antinuclear», sobretot quan no poden aportar dades, des del sofà de casa, del que realment passa al Japó (no, una il·lustració de Homer Simpson no és informació solvent). Suposo que consideren que 1.000, 10.000 o 100.000 possibles víctimes són un risc assumible, el preu del progrés.

(Edito: m’agrada la manera directa i sorneguera amb què Beppe Grillo, blocaire italià, ho exposa: «supercazzole nucleare»; la «supercazzola» és una expressió per designar els discursos buits però altisonants de qui pretén saber més del que en realitat sap. Aquí, Grillo es refereix als polítics italians que han defensat i defensen la seguretat de les centrals nuclears amb discursos teòrics de manual políticament correcte.)

Si penses que no ho és, #noelsvotis, #nolesvotes.

Publicat dins de Maniobres polítiques, NoLesVotes, Política internacional | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Copyleft: quan l’objectiu és comunicar

 

L’altre dia us animava a conrear la vostra creativitat sense complexos i a alliberar-la sota llicències lliures: espero que haureu sabut perdonar-me la soflama, efecte secundari d’una adolescència que no s’acaba mai. Reconec la meva imprudència: abans us hauria haver de dit quatre coses sobre les llicències lliure; la soflama hauria vingut després.

El cas, però, és que aquestes llicències són documents legals farcits d’una terminologia que se m’escapa i escrits en un estil soporífer, així que no us en puc dir res de solvent. Em limitaré, doncs, a passar-vos-en una bibliografia bàsica i a oferir-vos la meva opinió personal: preneu-la com un comentari entre birra i birra, perquè no té cap més valor.

D’altra banda, la meva visió sobre les llicències lliures està marcada per les opinions d’en Richard M. Stallman; no sé si em limito a copiar-les o si afegeixo algun matís personal (sospito que, de personal, poc).

Tipus d’obres de creació

En primer lloc, les obres de creació (admetent que es pugui crear alguna cosa del no-res cultural, com si tot el que som no ho haguéssim après d’un lloc o d’un altre) no són totes iguals; com a mínim, trobo que cal distingir el següents grups:

  • les obres que asseguren la difusió del coneixement (de recerca cientificotècnica, didàctiques);
  • les obres que exposen l’opinió d’un autor (articles d’opinió, assajos);
  • les obres d’expressió artística (novel·la, poesia, teatre; música; cinema…).

Per al primer grup, trobo que, en interés de la societat, se n’hauria d’assegurar la màxima difusió i la possibilitat de prendre-les com a base per crear-ne d’altres. Recomanaria llicències lliures que permetessin la còpia, total o parcial, així com l’adaptació; però també la difusió amb ànim de lucre (en algunes circumstàncies, pot ser una bona manera de difondre l’obra).

La meva tria, aquí, aniria cap a la llicència de Documentació Lliure de GNU. Crec la llicència Creative Commons BY-SA (Reconeixement – Compartir igual) també seria una bona opció. Totes dues permeten la transmissió i la reelaboració de l’obra, així com la seva explotació comercial, però mantenint-la sempre lliure, així com les obres derivades.

No té sentit manipular i modificar l’opinió d’un autor: les llicències per a obres d’opinió no necessitarien permetre la modificació, sinó només la transmissió lliure de l’obra (i no hi hauria cap problema per aceptar la difusió amb ànim de lucre, si l’autor hi està d’acord, com tampoc no n’hi hauria per no permetre-la). Això, però, deixa el problema de les traduccions, que s’interpreten com a modificacions; crec que l’autor té dret a assegurar-se que les seves opinions es tradueixen correctament, sense canvis involuntaris i sense manipulacions; per tant, trobo lògic que no les autoritzi si no és sota el seu control.

En aquest cas, jo m’inclinaria bé per la llicència CC-BY-ND (Reconeixement – Sense obres derivades) en el cas que volgués permetre l’explotació comercial de l’obra, bé per la CC-BY-ND-NC (Reconeixement – Sense obres derivades – No comercial) en el cas que no volgués permetre aquesta explotació comercial.

En canvi, per a les obres artístiques, qualsevol llicència lliure em sembla correcta. L’obra artística no compromet l’avanç tecnològic o científic: si l’autor vol posar-hi alguna limitació, a més d’estar en el seu dret, no causa cap dany social (a diferència del que passaria amb les obres del primer grup).

 

 

Bibliografia bàsica sobre les llicències lliures

 

    Introduccions generals

     

     

    Articles del projecte GNU i de Richard M. Stallman sobre llicències i drets d’autor

     

    Llicències lliures

    Les llicències Creative Commons:

    La llicència de Documentació Lliure de GNU:

    Licence Art Libre, una llicència lliure d’origen francès pensada per a obres artístiques:

    La GNU GPL, una de les llicències lliures per a programari més populars i, possiblement, la llicència copyleft més antiga:

     

    Sistemes de registre (no ho he investigat)

     

     

    Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

    Dia Mundial contra la Cibercensura

     

    Internet va nàixer amb la finalitat de facilitar l’intercanvi d’informació. En un principi, només algunes universitat i alguns departaments del govern d’EEUU hi tenien accés: eren «de confiança», doncs, i ningú no es plantejava la necessitat d’una censura o d’un control.

     

    Avui, però, Internet està a l’abast de quasi qualsevol persona: un mòbil mitjanament actual et permet accedir-hi. I, és clar, algú ha decidit que la majoria dels ciutadans d’aquest planeta no som de fiar.

    Mubarak apaga InternetTanmateix, no sé de què es sorprenen: cada cop que la humanitat ha millorat els sistemes de comunicació, s’han produït revolucions o canvis socials importants. I no sé de què ens sorprenem: cada cop que s’ha donat un canvi que impliqués una millora en el coneixement, en la informació, en la llibertat, els poderosos han reaccionat en el sentit de barrar-li el pas.

     

    Als nostres dies, Internet, a través de diversos serveis, ha mostrat ser una eina eficient per posar en comunicació grans grups de persones que, així, han pogut coordinar llurs esforços i derrocar dictadors o posar-los en greu perill. Com a resposta, la censura que en molts països s’aplica sobre la xarxa s’ha intensificat.

     

    En el nostre cas, s’ha aprovat una llei que permet tancar pàgines web sense la intervenció raonable d’un jutge. Un atemptat contra la llibertat d’expressió, una de les llibertats fonamentals, perquè sembla ser que afecta econòmicament algunes multinacionals estrangeres.

     

    Ens pensàvem que l’estructura intrínseca de la xarxa la feia immune a les maniobres de governs i de grups de pressió, però el temps ha demostrat hem estat uns ingenus: cal defensar la neutralitat de la xarxa, perquè la neutralitat és llibertat, i qui posseeix el poder farà tot el possible per conservar-lo, inclòs manipular aquest món virtual que, per un breu període, semblava una utopia a l’abast de tothom.

     

    Avui, Dia Mundial contra la Cibercensura, la utopia corre perill: necessitarà del nostre ajut per sobreviure.

     

    (Fotografia de Mataparda sota llicència CC BY-SA 2.0.)

    Publicat dins de Cultura lliure, Legislació, Maniobres polítiques, NoLesVotes, Política internacional, Xarxa neutral | Deixa un comentari