Qualsevol persona amb un mínim de cultura sap que ser bilingüe (o trilingüe, o poliglot) és una riquesa i un signe d’obertura de mires. En efecte, només qui valora la comunicació, només qui sap que «l’altre» li pot aportar quelcom d’enriquidor, es pren la molèstia d’estudiar i aprendre llengües; desconfieu, doncs, dels monolingües militants. En canvi, la cultura popular empra l’expressió «parlar amb llengua bífida» per referir-se a les persones amb dobles intencions i per designar la falsedat i la hipocresia.
I en aquestes estem quan el líder del PP (que no de l’oposició, mal que el pesi), torna a carregar contra el català, el basc i el gallec. «Las lenguas son para entenderse, no para crear problemas», diuen que ha dit poques hores abans que el Senat realitzés la primera sessió amb quasi totes les llengües parlades a Espanya (em sembla que l’aranès no s’hi va utilitzar). I si, per no crear problemes, Rajoy i els seus escullen en exclusiva el castellà i deixen de banda les altres tres, implícitament, clarament, estan afirmant que el castellà serveix per entendre’s, mentre que el català, el basc i el gallec serveixen per crear problemes. I afegeix que ell es preocupa pels problemes reals, no pas pels que deuen ser «problemes artificials».
Doncs, anem als problemes reals. Rajoy amenaça amb desmuntar l’estat de les autonomies. Amb l’excusa de la crisi, i ja que el govern socialista li ha fet el favor de desmuntar l’estat de benestar, el líder conservador arremet contra una de les bases que va establir la Constitució, aquella mateixa que cada dos per tres afirmen que és intocable i sacrosanta, nogensmenys el braç incorrupte de santa Teresa. Aquest és, doncs, el problema real: els avenços aconseguits en trenta anys i escaig de democràcia, a pastar fang. Aquest és el problema real: «Españoles: Franco ha vuelto.» O, si no ha tornat, no sembla que vagi a trigar gaire; que no ens passi res.
No n'hi ha dos iguals 